Claustre de la catedral de Tortosa després de la restauració del 1999-2000.
La catedral de Tortosa és el temple principal de la diòcesi de Tortosa, i està sota l'advocació de Santa Maria.
Situada vora el riu Ebre és un dels principals monuments de la ciutat de Tortosa i de Catalunya. Ostenta el títol de Basílica i el juny de 1931 va ser declarada Monument Històric d'interès nacional juntament amb el palau episcopal gòtic de Tortosa.
Història i descripció
Ocupa l'emplaçament de l'antiga catedral dels segles VI al VIII i el de la que fou edificada entre els anys 1158 i 1184, de les quals només romanen algunes restes de mur i finestres.
La primera catedral posterior a la conquesta cristiana començà a edificar-se després que el papa Adrià IV instés, amb una butlla del 1155, al comte de Barcelona que cedís al bisbe Gaufred terrenys per a edificar l'església i altres dependències, per a residència de la comunitat canonical recentment instaurada; també li manava de donar al bisbe i a l'església de Tortosa totes les mesquites i possessions religioses dels moros de la diòcesi. La canònica, que se centrava i vivia entorn de la catedral, fou creada el 1158 segons el tipus canonical augustinià de Sant Ruf, amb un nombre inicial de 20 membres. Fou segon bisbe Ponç de Monells, canonge augustinià i abat de Sant Joan de les Abadesses, que fixà el 1166 i el 1167 la dotació dels canonges, atribucions del cambrer i vestimenta canonical i forní de llibres litúrgics i manuscrits la canònica, segons el model de Sant Ruf i de l'abadia espiritual.
La canònica, establerta amb un prior i la resta de càrrecs monàstics, com un monestir canonical, augmentà de nombre als ss. XII i XIII, però fou restituïda a 20 membres el 1320. Fins el 1369 els bisbes només podien ésser triats entre els canonges augustinians. Emparant-se en la secularització general dels canonges augustinians del 1592, els canonges de Tortosa instaren la seva secularització el 1599 i en altres ocasions, però no l'obtingueren fins el 1772. A desgrat d'això, fins a la fi del s. XVIII guardaren les velles pràctiques de noviciat i professió de tipus monàstic i celebraven sant Agustí com a llur patró.
L'antiga catedral romànica fou reemplaçada per l'actual a partir del 1347, quan es posà la seva primera pedra. L'obra es féu molt lentament, i fins el 1441 no es pogué utilitzar el primer tram de la capçalera, fins als graons del presbiteri; entre el 1441 i el 1566 es feren les tramades corresponents fins a l'altar de Sant Josep, davant per davant de la capella de la Cinta, i entre el 1621 i el 1650 s'arribà a la façana, que es construí entre el 1728 i el 1757. Quan el bisbe Gaspar Punter la consagrà, el 1597, li faltava molt, per tant, per a ésser acabada.
Vista de la façana de la catedral de Tortosa (2016).
La planta general de la Seu és del mestre Antoni Guasc (1345), i la traça exterior de l'absis de Benet Basques, de Montblanc. L'edifici, gòtic, començat en un concepte francès —tant als finestrals com al sistema d'arcbotants—, es reduí després a la planta de sala catalana. Té doble deambulatori, d'una gran bellesa, que, en lloc d'originar cinc naus, n'origina tres, restant les dels extrems dividides pels contraforts formant capelles. N'inicià i en dirigí les obres Benet d'Alguaire (1346-66). La façana, traçada per Martí d'Abària (c. 1625), s'aixeca com una muralla impressionant barroca sense altre buit que l'enorme porta. Des del 26 d'agost de 2015 amb l'enderroc dels edificis que l'amagaven ha quedat oberta al riu Ebre.
Dins la Seu destaca el retaule major, políptic de fusta policromada (circa 1351) presidit per la Mare de Déu de l'Estrella,[1] patrona primitiva de la seu antiga, i amb unes portes amb pintures atribuïdes a Francesco d'Orvieto, que són una de les primeres mostres de l'estil italogòtic a Catalunya. El retaule de la Transfiguració és obra del taller de Jaume Huguet. Entre les capelles sobresurt la de la Mare de Déu de la Cinta (1672-1725), barroca, projectada per Diego Martínez Ponce de Urrana i decorada ricament amb marbres com el jaspi de Tortosa i murals de Dionís Vidal i Josep Medina. També destaca la capella de la Mare de Déu del Roser on se troba el sepulcre d'alabastre de Joan Girona (s. XV), el més espectacular de la catedral.
El cor (1587-1593) va ser afectat per un bombardeig el 1937, però ha estat recuperat gairebé tot i instal·lat a l'antic dormitori dels Canonges. Dels retaules pintats de l'absis —substituïts per altres de talla al s. XVI— mereix menció especial el de Pere Serra, conservat en part al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
El claustre de la catedral (restaurat entre 1999 i el 2000), presenta una forma trapezoïdal i acull una valuosa representació epigràfica als seus murs a més a més de sis curiosos rellotges de sol. A ell s'accedeix, des de l'exterior, pel portal d'estil barroc dit de l'Olivera (1705) i des de la porta de palau. Al voltant del claustre s'articula l'antiga canònica. Se conserva el refectori (menjador), l'Aula Major, el dormitori canonical i l'Aula Minor (on s'ubica l'Arxiu Capitular) així com altres dependències menors. Sota el claustre se conserva un gran refugi antiaeri construït el 1937.
Des de desembre de 2007 la catedral compta amb una col·lecció museogràfica oberta on s'exposen bona part dels seus importants fons artístics. D'entre les seves obres d'art sobresurt la col·lecció d'orfebreria barroca i renaixentista així com la gòtica. Cal anotar que després del trasllat de béns artístics realitzat per las autoritats republicanes algunes desenes de peces d'alt valor artístic, embarcades a França a bord del Vita a finals de febrer de 1939, encara avui estan desaparegudes. Destaquen també 5 pintures de Vicent López (1 de elles perduda), 1 quadre de Sant Josep amb el Nen atribuït a Antoni Viladomat, 1 quadre atribuït a José de Ribera (l'enterrament de Crist), 1 arqueta àrab (i una altra d'elles també desapareguda), el cor renaixentista obra de Cristóbal de Salamanca, reinstal·lat al dormitori canonical després de la guerra civil, i tapissos com el que representa l'últim Sopar entre altres obres d'art. La catedral també conserva, des del 1944, els originals de la làpida trilingüe (la més famosa de tota l'epigrafia hebreo-espanyola; marbre, 67 x 41 x 6 cm), la làpida àrab de la construcció de les drassanes (944-945; 54 x 48 x 3 cm, marbre blanc), dos inscripcions romanes (vegeu l'article Dertosa) i antics capitells visitables al soterrani del refectori.
Restauracions pendents
- Façana principal.
- Pinacles i arcbotants.
- Finestrals.
- Elements de la capella de la Cinta: terres de la capella, quadres i algun element de jaspi dels paraments malmès o desaparegut.
- Restauració de retaules.
Vegeu també
Notes i referències
- ↑ El Nadal de 1983 la FNMT va il·lustrar un segell de 16 pessetes amb l'escena de la Nativitat del retaule major de la Catedral de Tortosa.
Bibliografia disponible
- La Catedral de Tortosa. José Matamoros Sancho. Reedició facsímil del Centre de Lectura de les Terres de l'Ebre dintre de la col·lecció Biblioteca Ebrenca (1997). Impremta Querol. ISBN 84-89249-84-9
- L'obra de la Seu de Tortosa (1345-1441). Victòria Almuni i Balada. Cooperativa Gràfica Dertosense, 1991. ISBN: 84-86302-19-6.
- Les Catedrals de Catalunya. Xavier Barral i Altet, amb fotografies de Jordi Gumí. Edicions 62, novembre de 1994. Imp. Cayfosa (Santa Perpètua de Mogoda). ISBN: 84-297-3823-1.
- La Catedral de Tortosa. Guia històrica i descriptiva. Victòria Almuni i Balada i Josep Lluís Ginovart (arquitecte). Capítol Catedral de Tortosa-Bisbat de Tortosa. Impremta Querol, 2000. ISBN 84-699-0400-9.
- La Catedral de Tortosa als segles del gòtic (2 volums). Victòria Almuni Balada. Onada Edicions. ISBN 84-9779-556-3.