FANDOM


Entre el tortosí i el lleidatà
Olga CUBELLS i Jordi SATORRA


Copyright Aquest document té copyright. Feu-ne l'ús adequat. S'ha inclòs a Ilercavònia únicament amb finalitat informativa/divulgativa. En el cas d'una imatge hom està a l'espera de presentar-ne una versió vectorial amb llicència lliure; en el cas d'un escrit hom està a l'espera de fer-ne un buidat conceptual o una nova redacció que respecte els drets d'autor.

Introducció Edit

Com afirmen Navarro i Pradilla (1999; 61), «amb el nom de tortosí són designats els parlars catalans que s'estenen aproximadament pels territoris que configuren l'actual diòcesi de Tortosa». La majoria dels autors convergeixen en la consideració del tortosí com un conjunt de parlars de transició que comparteix característiques del català nord-occidental i del català valencià.

El terme lleidatà, d'un ús menys freqüent i molt més controvertit, serveix per designar el subdialecte nord-occidental que es caracteritza justament per l'absència d'uns trets marcats (que serien els que defineixen els altres tres subdialectes: ribagorçà, pallarès i tortosí, com indica Turull 1990: 201). Abasta, segons la majoria dels estudiosos, les comarques del Segrià, el Pla d'Urgell i bona part de les Garrigues, l'Urgell, la Noguera i el Baix Cinca.

Tant en un cas com en l'altre el problema més latent en tots els treballs dialectologies consultats és l'establiment dels límits d'aquests dos subdialectes, atès que la frontera entre l'un i l'altre varia segons els trets lingüístics que es prenguin en consideració. En aquest sentit, com recorden Navarro i Pradilla (1999: 63), s'hauria de posar molta cura a l'hora de fixar la jerarquia de les isoglosses que definirien el tortosí (i, en el mateix sentit, les que definirien el lleidatà).

La nostra investigació, partint d'aquest estat de la qüestió, se centra en els municipis limítrofs de les comarques de les Garrigues, el Priorat, la Ribera d'Ebre, el Segrià i el Baix Cinca i té com a objectiu investigar quines són les varietats dialectals (tortosí o lleidatà, a priori) en aquesta zona í, si s'escau, establir-ne els límits. Per fer-ho, hem tingut en compte uns trets identificadors dels dos subdialectes, consensuats pels diversos dialectòlegs catalans, i posteriorment n'hem fet una anàlisi, cartografiant els resultats i assenyalant-ne els trets qualitativament més importants.

La hipòtesi de treball inicial era que, malgrat que el límit entre el tortosí i el lleidatà s'ha fet coincidir sovint amb l'actual divisió provincial, en realitat la delimitació entre els dos subdialectes era molt més dificultosa i que la zona escollida presentava una confluència de trets tant d'una varietat com de l'altra en major mesura de la que sovint es creu.

Les poblacions que hem escollit per realitzar l'estudi són les que teniu al mapa base:

El treball de camp s'ha dut a terme durant l'estiu i la tardor d'aquest any 2000. S'han escollit tres informants per municipi, que reunissin les característiques ja establertes en aquest tipus d'investigació geolingüística, això és, que fossin nascuts a les localitats estudiades, amb els pares i el cònjuge —quan era el cas— també del poble; tots els informants presentaven un nivell d'instrucció primària i la majoria es dedicaven a les feines del camp o a les feines de casa. La mitjana d'edat seleccionada ha estat de 60 anys en amunt i s'han interrogat informants de tots dos sexes. La majoria de les entrevistes, a més, han estat realitzades conjuntament pels dos autors d'aquest estudi. En tots els casos, s'ha fet una transcripció fonètica de les respostes in situ i s'ha enregistrat magnetofònicament el material lingüístic.

La recollida de dades ha combinat el mètode indirecte d'interrogació i la conversa semidirigida, per tal d'aconseguir un clima de familiaritat i confiança en els parlants.

Anàlisi dels trets lingüístics considerats Edit

Del conjunt de trets lingüístics que hem tingut en compte, alguns han resultat finalment no pertinents per a la divisió subdialectal a l'àrea estudiada; d'altres, en canvi, ens han permès de comprovar la diversitat que trobem en aquesta àrea geogràfica que esdevé zona de transició.

CARACTERÍSTIQUES DIFERENCIADORES

D'entre les característiques diferenciadores, n'hem seleccionat algunes que ens permeten delimitar de manera prou precisa alguns trets lingüístics d'aquests dos subdialectes.

Nivell fonètic Edit

Vocalisme tònic Edit

Cubells-Satorra Mapa 01

A. La vocal palatal tònica del verb veure presenta dos articulacions diferents: v[e]ure solució pròpia dels parlars tortosins juntament amb vore— a Mequinensa, Faió, Riba-roja i Flix; v[ε]ure, solució lleidatana, a les altres localitats. Sistac (1998: 64) afirma que aquesta darrera articulació és característica del subdialecte nord-occidental, quan assenyala que en el parlar aneuenc «no hi ha l'oposició típica del nord-occidental entre les ee de vell i bell, veure i beure», però caldria afegir que no es dóna en tortosí.

Cubells-Satorra Mapa 02
Cubells-Satorra Mapa 03

B. La vocal velar procedent de O presenta un doble resultat, segons les localitats, en els mots que hem tingut en compte, dels quals ara ens centrarem en dos.

L'articulació com a velar semioberta a por i dos, considerada tradicionalment pròpia del lleidatà, arriba fins a la comarca de la Ribera d'Ebre (Riba-roja i Faió) en el cas de por i, per contra, retrocedeix en el cas de dos fins a deixar fora de l'àrea on és viva les localitats de les Garrigues que hem seleccionat:

por < PAUŌRE: [ɔ] a Mequinensa, Almatret, Llardecans, la Granadella, Faió i Riba-roja; [o] a la resta (amb articulació de la vibrant final a Flix): ambdós solucions a Maials.
dos < DUŌS: [ɔ] a Mequinensa, Almatret, Llardecans i Faió; [o] a la resta; ambdós solucions a Maials.

Vocalisme àton Edit

Cubells-Satorra Mapa 04

A. La vocal medial /a/ en posició final absoluta presenta tres solucions diferents: [a] a Mequinensa, Riba-roja i Flix; [ạ] a Faió i la Pobla de Cérvoles, i [e] a la resta de poblacions estudiades. L'articulació de la vocal posttònica com a palatal semioberta Alegre (1991: 175) la ubica a les comarques del Segrià, la Noguera, les Garrigues i a la població de Fraga. Tot i que tradicionalment s'ha considerat una característica pròpia dels parlars lleidatans (Sistac 1998: 64; Turull 1990: 202; Casanovas i Creus 1999: 87), caldria afegir a les comarques assenyalades per Alegre part del Priorat, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta (Navarro 1996, I: 46; 2000a: 21) i també, amb vacil·lació, la comarca del Montsià (Buj Alfara 1998).

Consonantisme Edit

Cubells-Satorra Mapa 05

A. La prepalatal intervocàlica procedent dels grups llatins -DY- i -Y- presenta dos resultats: [ʒ] a Riba-roja i Flix; [ʤ] a la resta (en el cas de pitjor s'articula fricativa a Faió i Almatret). Gimeno (1991: 173 i 184) indica que la solució fricativa és la pròpia del tortosí meridional i que s'observa una tendència a l'articulació fricativa en tortosí comú.

Cubells-Satorra Mapa 06

B. La terminació -aire (xarraire, boira i aire) s'articula amb metàtesi (-àrie) a Almatret, Maials, Llardecans, la Granadella, Bovera, Bellaguarda, la Bisbal, la Palma, i a Riba-roja i Flix amb alternança amb la primera solució. La metàtesi d'aquest sufix és pròpia del subdialecte lleidatà (Moll [1952] 1991: 123; Turull 1990: 203) i no es troba en tortosí.

Nivell morfosintàctic Edit

Morfologia nominal Edit

Cubells-Satorra Mapa 07

A. El demostratiu de proximitat apareix sense la partícula de reforçament ACCU/ECCU, no només a les localitats de la Ribera d'Ebre (excepte la Palma) i a Mequinensa, tal com era de preveure segons la bibliografia consultada, sinó també a les poblacions del Segrià que s'han seleccionat, al contrari del que s'esperava trobar a priori:

este: Mequinensa, Faió, Riba-roja i Flix (en totes aquestes poblacions també s'ha recollit la variant aqueste, tot i que amb menys freqüència d'ús).
aquet: a la resta
este i aquet: Maials i Almatret.

El demostratiu de proximitat presenta formes simples sense l'aglutinació del reforçament llatí ECCU en tortosí, ribagorçà i valencià (Veny 1998: 104; Navarro i Pradilla 1999: 64).

Cubells-Satorra Mapa 08

B. L'omissió de l'article personal davant dels antropònims, que sovint és donada com una característica dels parlars tortosins i valencians, afecta no no més la Ribera d'Ebre, com seria d'esperar (a excepció de la Palma), sinó també les tres localitats del Segrià. A Riba-roja apareixen les dos solucions perquè s'omet davant de nom de persona masculí començat per consonant, no s'omet davant d'un de femení i quan es tracta d'un nom masculí començat per vocal hi ha vacil·lació. L'omissió és un dels trets que el tortosí comparteix amb el valencià (Navarro i Pradilla 1999: 64). Sistac (1993: 154 i 1998: 66) ho recull, també, en el bloc ribagorçanopallarès.

Cubells-Satorra Mapa 09

C. En la combinació de la preposició cap amb els adverbis aquí i allà no es produeix metàtesi consonàntica en la preposició a Bovera, la Granadella, Bellaguarda, Juncosa, la Pobla, Ulldemolins, Margalef, la Bisbal i la Palma. La bilabial oclusiva sorda de la preposició s'articula aproximant a Flix i Riba-roja. La preposició sofreix metàtesi (tot i que no sistemàticament) a Llardecans, Maials, Almatret i Faió (també es recull p'ací). A Mequinensa la preposició de la combinació és enta (enta aquí i enta allà).

Pel que fa a la metàtesi de la preposició en aquesta combinació, Alcover (DCVB 2: 949) assenyala que en algunes comarques valencianes s'ha perdut la noció de la identitat etimològica del cap preposició amb el cap substantiu, i s'ha produït una metàtesi, convertint-se cap a en pac a («paca ací», «paca allà»). Aquesta forma metatitzada és força estesa en tortosí (Navarro 1996, I: 76).

Totes les solucions enregistrades en la nostra zona d'estudi apareixen recollides també a la Terra Alta per Navarro (1996, II: 129), tot i que la forma més general és la que presenta metàtesi. Pel que fa a enta (recollida al DCVB 5/39 a la Ribagorça, la Llitera i Fraga) és de formació idèntica, segons explica Alcover, a la partícula enta que es troba en aragonès i occità.

Morfologia verbal Edit

Cubells-Satorra Mapa 10

A. La majoria de verbs dels segon grup que Moll ([1952] 1991: 155) anomena de tipus fort mantenen l'accentuació etimològica de l'imperfet d'indicatiu de la llengua antiga a Mequinensa, Faió, Riba-roja i Flix (creia o caïa). A la resta el resultat és creia i queia. Com a regla general el valencià i el tortosí conserven sempre les formes febles etimològiques, en canvi el lleidatà no les ha mantingut.

B. En els verbs ploure, beure i moure es manté també l'accent a la desinència a la mateixa zona (plovie, bevie, movie). A la resta la solució és ploie, beie i moie. El desplaçament d'accent és un fenomen que s'enregistra en lleidatà (Creus 1997: 158).

C. Els verbs perdre, córrer i moldre que Moll ([1952] 1991:155) anomena de tipus feble no conserven la vocal temàtica llatina també a la zona blava. A la resta es conserva i de vegades apareix una antihiàtica (fan perdeie, correie i moleie).

Tant en aquest cas com en els dos anteriors, les localitats administrativament aragoneses i les de la Ribera (menys la Palma) són les que convergeixen amb la norma tortosina/valenciana.

Cubells-Satorra Mapa 11

D. Una de les característiques genuïnes del tortosí és la confusió de les persones 4 i 5 del present de subjuntiu amb les de l'imperfet del mateix mode: vol que cantéssem, vol que cantésseu // volia que cantéssem, volia que cantésseu.

Veny (1998: 105), en referència a aquest fenomen, el considera una «característica sobressortint del tortosí»; Gimeno (1991: 179) afegeix que «els manuals de dialectologia catalana ens informen d'un fenomen lingüístic curiós que es dóna en tortosí: la coincidència de les persones 4 i 5 del SP amb les de l'IS», i en el seu treball de 1994 (pàg.164) assenyala que «el fenomen, però, ultrapassa els límits estrictament administratius de les «províncies» i penetra cap a Migdia fins a arribar a Alcalà de Xivert, límit més meridional on es registra. Aquest és un dels trets característics del tortosí comú o general». Navarro i Pradilla (1999: 64) també posen èmfasi en aquesta característica, qualificant-la de «tret particular que no es dóna enlloc més del domini lingüístic».

Aquest tret és, al nostre parer i a la vista dels resultats obtinguts, una isoglossa discontínua que puja fins a les comarques del Baix Cinca, el Segrià i les Garrigues; per tant, o bé no és un tret subdialectal tan genuí com hom ha cregut o bé cal modificar-ne la circumscripció i ampliar-ne l'àrea geogràfica. Caldria veure si també es dóna en altres localitats del Segrià i de les Garrigues.

Cubells-Satorra Mapa 12

E. La vocal àtona desinencial de la persona 4 de l'imperfet de subjuntiu presenta quatre articulacions diferents: [o] (cantéss[o]m) a Ulldemolins; [ạ] (cantéss[ạ]m) a la Pobla; [e] (cantéss[e]m) a Mequinensa, Faió, Riba-roja i Flix; [ε] (cantéss[ε]m) a la resta.

La realització en [ε] és la pròpia del lleidatà; en [e] de bona part del nord-occidental i del valencià; en [o] en pallarès i en zones de transició entre el català occidental i el català oriental; en aquestes darreres zones també se sol trobar [ạ] com a la Pobla (Moll AORLL; Solans 1990: 212, Casanovas i Creus 1999: 103, Navarro 2000a: 33 i 2000b: 33, Sistac 1993: 181 i 1998: 68 i Cubells 2001a).

Nivell lèxic Edit

A. Carderola

Cubells-Satorra Mapa 13

Per designar el moixó granívor de la família dels fringíl·lids (Carduelis carduelis), de plomatge molt vistent de color castany clar i la cara amb una taca vermella, molt apreciat com a moixó de gàbia pel seu cant, a bona part de les localitats la forma emprada és la lleidatana carderola (Reñé BDNO, 4: 19; el DCVB 2/1029 la recull a Fraga, Balaguer, Lleida, Massalcoreig i les Borges; el DECLC 2/386 la situa a la Ribagorça, Baix Segre), però s'usa cadernera a Riba-roja i Flix (aquesta forma el DECLC la considera la més antiga i la situa a Morella i Benassal); cadarnera es va recollir a Margalef, la Pobla i Ulldemolins (segons el DCVB 2/809 és viva a Tremp, Artesa, Falset, Pradell i Gandesa); cardalina és la variant de Mequinensa i Faió. Aquesta darrera forma també apareix en les localitats administrativament aragoneses de la Terra Alta (Navarro 166, mapa 276 de lèxic); el DECLC la considera un forma aragonesa i la situa a Benasc.

B. Cua

Cubells-Satorra Mapa 14

Cua és la manera com es denomina a la majoria de pobles la part posterior del cos dels animals quan és distinta de la resta i forma un apèndix més o menys llarg, que conté en els vertebrats les vèrtebres posteriors de l'espinada, però trobem la variant tortosina —coa― a Mequinensa, Faió, Flix i Riba-roja.

C. Marrà

Cubells-Satorra Mapa 15

Per designar al mascle de l'ovella, marrà es recull a tot arreu, excepte a Flix, Riba-roja, Faió i Mequinensa, on s'usa mardà (segons el DCVB 7/ 234 i 259, s'usa marrà a Massalcoreig, Ribera d'Ebre, Baix Aragó, en valencià, mallorquí i menorquí; mardà a Ribagorçà, Alt Pallars, Urgell, Priorat, Pego, Tàrbena; el DECLC 4/496 indica que «en català occidental i valencià és mardà [...] en aragonès [...] en el Principat marrà és molt general fora del català occidental del Sud i en els Pirineus arriba fins a la Ribagorça» i afegeix que a la vall de Boí fan marrà però mardà a Benasc).

D. Poma

Cubells-Satorra Mapa 16

Per designar el fruit de la pomera o maçanera, poma és la forma més usual a la zona estudiada (el DCVB 8/729 la recull a Sort, Lleida, Urgell, Gandesa, Vinaròs, Sueca, Andorra, Esterri, Tortosa, Maestrat, Castelló, València, Alacant i l'Alguer; el DECLC 6/673 assenyala que «avui poma és el mot d'ús general a la nostra llengua, fora de les localitats de la frontera Oest, fins al cap dels Pirineus centrals). Trobem, però, mançana, amb nasal adventícia, a Mequinensa, Almatret, Maials, Llardecans i Faió (aquesta forma fou recollida en el DCVB 7/100 a Lleida, Fraga, Vinaròs, Alcoi, Morella, Tamarit, Calaceit i Pego). A Riba-roja i Flix trobem aquest darrer terme però sense la nasal adventícia, maçana (en la mateixa referència, Alcover la situa a Gandesa, Tortosa, en oriental i en baleàric).

E. Rabosa

Cubells-Satorra Mapa 17

El mamífer carnívor de la família dels cànids (Vulpes vulpes), d'uns seixanta centímetres de llarg, musell estret, orelles dretes, peus curts, cua llarga i grossa i pelatge rogenc rep a la majoria de localitats estudiades el nom de rabosa, menys a Ulldemolins, que usen aguineu, i a la Pobla, on s'empra guineu. El DCVB (9/82 i 1/321) ubica rabosa a Pont de Suert, Calaceit, Tortosa, Maestrat, Morella, Xàtiva, Pego, Benidorm, Pla d'Urgell, Falset, Gandesa, Alcoi i València i guineu a Eivissa. El DECLC 7/24 indica que rabosa no és solament general en el País Valencià i Balears sinó també al SO del Principat, incloent-hi no sols la comarca de Tortosa i el Matarranya sinó també el Priorat, la Ribera i les Garrigues.

Conclusions Edit

Partint de les dades recollides en el treball de camp i un cop analitzats els resultats, podem concloure que, efectivament, tal com es preveia en la hipòtesi de partida, la zona estudiada esdevé una àrea fronterera on conflueixen nombrosos trets lingüístics —qualitativament importants— dels dos subdialectes nord-occidentals que s'hi barregen, això és, del tortosí i del lleidatà. Sembla que no es pot establir una delimitació clara entre ells, sinó que aquesta àrea presenta solucions mixtes de les dos zones subdialectals.

Tot i això, en general, i analitzant quantitativament els resultats, s'ha constatat una presència molt major de característiques pròpies del lleidatà més que no pas del tortosí. Cal valorar, però, la qualitat d'aquestes característiques (en aquest sentit, és oportú d'assenyalar aquí la consideració de Veny (1991: 121) quan afirma que hi ha una sèrie d'isoglosses que són més importants qualitativament que unes altres per tal de delimitar lingüísticament els diferents dialectes i subdialectes).

Aquest treball de recerca, no obstant això, ha comprovat que hi ha un seguit de característiques tortosines que s'estenen fins més amunt de! que els materials dialectològics consultats consideren.

Cubells-Satorra Mapa 18

A partir dels resultats obtinguts podríem establir una subdivisió de l'àrea d'estudi en tres zones. Cal destacar, però, que aquesta divisió parteix d'una dosi d'idealització de les dades obtingudes; no és pas, per tant, una delimitació taxativa sinó que està subjecta a múltiples modificacions, en funció del valor qualitatiu que es vulgui donar a les semblances i diferències fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques amb la resta de localitats. Tot i aquest advertiment, sí que és cert que s'han observat unes tendències lingüístiques que dibuixen —a grans trets— tres zones diferents:

ZONA 1: Engloba els municipis de Mequinensa, Faió, Riba-roja i Flix i es dibuixa com un bloc comú amb moltes més característiques tortosines que la resta de municipis. Aquesta zona seria la que estaria més definida i que actuaria més homogèniament.

Tot i això, les localitats de Flix i Riba-roja són, de totes, les que presenten més trets lingüístics del subdialecte tortosí i menys del lleidatà (per exemple, a totes les localitats es va recollir la forma entrepussar, menys a aquests dos pobles, on es recollí ensopegar o a tot arreu llangost i aquí llangosto).

ZONA 2. La podríem anomenar la zona lleidatana. Està composta per les localitats de la Granadella, Bellaguarda, Bovera, la Palma, la Bisbal, Juncosa, Maials, Llardecans i Almatret Són poblacions que presenten en un grau major les característiques pròpies del lleidatà i que comparteixen entre elles moltes variants lingüístiques; Margalef hi participa de vegades. La localitat de la Palma d'Ebre es desmarca de la resta de poblacions de la comarca que s'han tingut en compte i ha computat una quantitat de solucions lingüístiques pròpies del lleidatà molt major que no pas del tortosí.

Per altra banda, i atenent el nombre d'afinitats amb el tortosí, podríem distingir una subzona 2a, que està formada per Maials, Llardecans i Almatret (si bé no sempre actuen com un bloc unitari), i que presenta la particularitat de convergir en moltes ocasions amb les solucions tortosines; és per això que sovint s'arrenglera amb la zona 1.

En aquest sentit, és important assenyalar que Maials va pertànyer fins al 1957 a la diòcesi de Tortosa. Llardecans el 1618 passà a pertànyer a la baronia de Maials i s'ha de destacar que Francesc de Santcliment, senyor d'aquesta localitat, tenia grans latifundis a la Palma i Flix.

ZONA 3. La podríem anomenar la zona de transició entre els dos blocs del català. Inclou les poblacions de la Pobla de Cérvoles i Ulldemolins, les quals conformen un altre bloc amb moltes solucions lingüístiques compartides (sobretot en els nivells fonètic i lèxic); Margalef hi convergeix de vegades. Aquesta zona participa sovint de les solucions lleidatanes i per això se suma en ocasions a la zona 2. Aquestes localitats es desmarquen en diverses ocasions de les solucions de la resta, però és obvi que això passi, atès que són municipis que pertanyen a l'àrea de transició entre els dos blocs del català i, per tant, de vegades s'arrengleren amb els parlars orientals (és important assenyalar, en aquest sentit, que el resultat de í i W tòniques llatines és en aquestes dos poblacions i també a Margalef una palatal semioberta, tot i que a Margalef és semitancada en el sufix de diminutiu ĬTTU, ĬTTA).

Per acabar, tenint sempre present que aquest que presentem és un treball exploratori que demanaria una investigació més exhaustiva i una ampliació dels trets lingüístics estudiats, creiem que els resultats de la recerca demostren que, per una banda, l'estructura administrativa no es correspon amb la realitat geolingüística i, per l'altra, que aquesta zona geogràfica es troba situada en una interconnexió de dos àrees subdialectals contigües dins del nord-occidental, el tortosí i el lleidatà, tot i que la majoria de poblacions (exceptuant les de la zona 1) presenten moltes més característiques del lleidatà i comparteixen aquells trets tortosins que aquest subdialecte té de comuns amb la resta del dialecte.

Finalment, voldríem aprofitar per demanar, una vegada més (Cubells 2000b: 207), la imperiosa necessitat de definir d'una manera precisa, coherent i científica el subdialecte lleidatà. Aquest estudi és essencial per poder d'ubicar zones encara avui òrfenes quant a estudis geolingüístics.

Olga CUBELLS i Jordi SATORRA


Copyright Aquest document té copyright. Feu-ne l'ús adequat. S'ha inclòs a Ilercavònia únicament amb finalitat informativa/divulgativa. En el cas d'una imatge hom està a l'espera de presentar-ne una versió vectorial amb llicència lliure; en el cas d'un escrit hom està a l'espera de fer-ne un buidat conceptual o una nova redacció que respecte els drets d'autor.

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

Més wikis de Wikia.

Wiki aleatori