FANDOM


Francesc Gimeno i Arasa (Tortosa, 4/02/1858 – Barcelona, 22/11/1927) va ser un pintor i dibuixant. Dintre de la seua producció artística, destaquen sobretot els seus autoretrats, que el situen en un lloc d'honor en la història del gènere, al costat de Rembrandt, Vincent van Gogh i Edvard Munch.

Artista marcat per la pobresa, de caràcter esquerp, sense gaires relacions i apartat dels cercles artístics del seu temps, va crear una obra de gran valor en un estil realista propi caracteritzat pels traços basts i les textures aspres. A més dels esmentats autoretrats, en la seva producció destaquen els paisatges i els retrats de persones del seu entorn.

L'any 2006 el Museu Nacional d'Art de Catalunya va organitzar una exposició titulada Francesc Gimeno, un artista maleït.

El seu fill Martí Gimeno i Massaguer va ser pintor, escultor i crític d'art.

Un carrer de la ciutat de Tortosa i un altre de Barcelona (Sant Gervasi) porten el seu nom.

La temàtica Edit

A causa de la seva manca de recursos, Gimeno sempre va pintar allò que tenia a mà: els seus familiars, els carrers per on passava (inclosos els suburbis), unes gallines, una natura morta casolana, el seu propi rostre, etc i per això se deia, sovint despectivament, que les seues teles feien "olor d'all i d'arengada" [1] o que eren "pintura d'espardenya".[2] Aquesta tria temàtica converteix la seva obra en una crònica social de les capes més desafavorides de la Catalunya de principis del segle XX -Josep Pla l'anomenava "pintura proletària"-. En aquest sentit, Gimeno és l'antítesi del Ramon Casas cronista de la burgesia barcelonina.[3]

Els autoretrats Edit

Un tractament especial mereixen els aproximadament dos-cents autoretrats de Gimeno. A diferència del que passa en Rembrandt, Van Gogh o Munch, els autoretrats gimenians no presenten continuïtat amb la resta de les obres de l'artista; s'aparten amb força de la resta de retrats i dels paisatges i constitueixen una sèrie autònoma i dramàtica, a estones ombrívola i a estones flamejant. L'historiador de l'art Francesc Miralles, gran defensor d'aquesta faceta de Gimeno, escriu "Els autoretrats de Gimeno no tenen punts de contacte amb els retrats que feia a la família: entre ells existeix la diferència que hi ha entre la incasable força de l'esperit, la força del convenciment interior i l'acceptació irremeiable de la circumstància quotidiana que no ofereix altra possibilitat que la d'abandonar-se físicament". [4] En els autoretrats, "trasllueix la seva vida interior i la seva contradictòria lluita personal".[5]

Notes Edit

  1. Francesc Miralles Francesc Gimeno, pàg. 30
  2. Joan Teixidor "El pintor Gimeno", a La Publicitat, Barcelona, 8 d'agost de 1935
  3. Francesc Miralles Francesc Gimeno, pàg. 31
  4. Francesc Miralles Francesc Gimeno, passió i llibertat, pag. 60
  5. Ibídem
Bibliografia:
  • A. Martí Monteys, Gimeno apòstol. Mataró: Imprenta Minerva, 1928
  • Joan Mates, El pintor Gimeno Barcelona: Edicions La Mà Trencada, 1935
  • Joan Cortés, Gimeno Barcelona: Editorial Niubó, 1949
    • Jordi A. Carbonell, pròleg de Francesc Fontbona de Vallescar Francesc Gimeno Barcelona: Editorial Diccionari Ràfols, 1989
  • Francesc Miralles i Bofarull, Francesc Gimeno, passió i llibertat Barcelona: Viena Edicions, 2005.

Vegeu també Edit

Enllaços externsEdit