Francesca Aliern Pons (Xerta, 1947) és una escriptora.
Amb un llenguatge proper i impregnat del parlar de les Terres de l'Ebre, basa la seua obra en fets reals i quotidians protagonitzats per personatges als qui la vida no els ha estat fàcil.
Entre els llibres editats hi ha: No llores, Laura (1999); El batec de l'aigua (2000); La canela (2001); Misererenobis (2002); La menestrala (2003); La historia innecesaria (2004); El pont de la solitud (2005); Sabó moll (2006); Camins (2007); Cor de llop (2008); Aigües fondes (2009); Mans de fang (2010); L'espiera (2011); La senyora Avinyó (2012), La segona innocència (2013), Les passions de la menestrala (2014), Cullerades de vida (2015), Cafè de París (2016), Negre estalzí (2017), Darrere els seus talons (Cossetània Edicions, 2018), La jove Laura (2019) o Paper mullat (2020). Finalment l'any 2022 se publicava Espills badats.
Anteriorment havia editat Xerta (1976).[1]
L'any 2011 rep el Premi del Mèrit de les Lletres Ebrenques i uns anys després, el diumenge 13 de novembre de 2016, en el marc de les festes de Sant Martí, l'Ajuntament de Xerta li va retre homenatge públic alhora que un ple extraordinari aprovava el seu nomenament com a filla predilecta de la localitat.