Fandom

Ilercavònia

L'Ametlla de Mar/Els conreus tradicionals de l'Ametlla de Mar

< L'Ametlla de Mar

2.254pàgines en
aquest wiki
Add New Page
Discussió0 Share
Els conreus tradicionals de l'Ametlla de Mar
Joan Rebull i Llambrich
Inèdit


Quan vaig elaborar aquest article de divulgació sobre l'agricultura calera amb la intenció que aprofités pedagògicament a l'escola. Vaig voler resumir amb registres senzills la transformació del territori de l'Ametlla de Mar en els dos darrers segles i escaig d'història —diguem-ne— conscient. Però d'això ja fa uns deu anys i encara que la majoria de les dades i afirmacions resisteixen inalterables, l'assaig requereix parcialment esmena, actualització i complementació, com ara en diuen. Però, com també deien en llatí, això és gratis datum i, malgrat les limitacions de registre i estil, aquest article té el seu valor històric i cultural.

Introducció Edit

Abans, al poble, totes les barques eren de fusta, les quadernes (i medissos) d'auliver (d'aulivers robusts, la majoria, de les planes del Montsià, perquè els nostres eren molt joves), la neu es conservava millor en estores de pauma, coberta amb palla d'arròs. Els cabassos, sarrons i barses de bordo eren de pauma, la fulla de bargalló, de canya i vímet eren les paneres, i les malletes de cànem i d'espart. Els arbres de les barques eren troncots d'arbre, i també els cars i les penes de les veles, perxes i batallols havien sigut branques o troncs, i de l'escarrotxa del pi es feia el tint que preservava les sàrcies de la salabror i del desgast. La vida de la Cala, també la marinera, depenia del tros, que és com els caleros designem la parcel·la cultivada o cultivable de terra.

A tots els pobles no diuen anar al tros per significar que van al camp. A Tortosa és freqüent sentir dir anem a la muntanya, a Alcanar, anem al prat, a La Galera, és anar a la sènia, i anem al camp, en general, ho diuen en molts altres llocs. Aquí a la Cala de sempre ho diem així, anem al tros. Potser volem expressar que, aquí al poble, el territori que va, de nord a sud, des del Torrent del Pi fins al Racons es va repartir ja fa molts anys, quan la Cala encara formava part del Perelló, en trossos de terra menuts, en minifundis. Només algunes poques famílies que es dedicaven exclusivament a l'agricultura van arrabassar, comprar o heretar terres de més jornals. No es va esdevenir així, en canvi, a l'altra gran meitat nord del terme actual, des del Torrent del Pi a l'Almadrava, que coincideix amb el darrer reducte dels antics territoris dels frares guerrers santjordians i montesans, on es va preservar més temps el latifundi.

Però, en un poble majoritàriament pescador, les famílies totalment pageses eren comptades i, en canvi, moltes famílies de pescadors, de traginers i botiguers tenien també trossos de terra més menuts adequats moltes vegades al consum per a casa. Treballant per a altre, molts pescadors anaven de nit a la llum i de dia a esllemenar, i moltes dones del poble afegien la paga de l'auliva o la garrofa a la part de bordo. Va haver-hi un temps en què l'agricultura va donar suport a la pesca en penoses i llargues temporades. Per això, encara que pagesos dedicats exclusivament a la terra no n'hi ha hagut massa (ara —segona meitat del s. XX— representen el tres per cent de la població activa), a l'Ametlla de Mar el tros sempre ha significat molt per a tots els caleros.

La mateixa plana de Sant Jordi, des del Torrent del Pi a la Madrava, que va passar de l'orde de Santa Maria de Montesa i de Sant Jordi d'Alfama a un governador del castell de Sant Jordi, Dionís d'Areny, i, més tard, a uns pocs propietaris, també ha sigut en moltes etapes de vida de La Cala un lloc entranyable, com quan, amb l'ai al cos per la presència sobtada de guardes i senglars, les dones hi anaven a llenya i la portaven cap a casa, en feixos al cap, perquè la vida familiar pogués alenar a la vora del foc.

El desert d'Alfama, característiques físiques i històriques de la plana de la Cala Edit

A l'absència de vegetació li hem posat el nom de desert, però un desert mai no és del tot un desert, sempre amaga formes de vida, encara que el verd no sigui el color predominant. Els deserts de les pel·lícules, els de l'Aràbia, no s'assemblen al que històricament va agafar l'anomenada de desert d'Alfama, tot i que aquest nom és àrab i vol dir les aigües calentes.

El territori d'Alfama, pel sud, abastava terres més enllà de la Punta de l'Àliga (de l'Àlia, diem aquí), però a poc a poc es va anar reduint a l'espai que va d'aquesta punta marítima al Coll de Balaguer, coincidint amb l'extensa plana perfilada terra endins per les carenes i faldes de les muntanyes que miren a la mar, que li donen la forma característica del triangle.

Pel nord les muntanyes de Vandellòs i Tivissa, i, pel sud, els pujols del Perelló es precipiten sobre la mar i acoten la base d'aquest triangle, una línea costera de vora quinze kilòmetres on ara s'assenten tots els nuclis habitats del terme municipal de l'Ametlla de Mar. Quasi tot el terme és relativament pla, elevant-se suaument cap a la muntanya fins a la cota màxima dels cent metres en la major part del territori, només sobrepassada per les faldes muntanyenques en alguns racons del terme municipal. Dos dels vèrtex són estribacions muntanyoses, de les quals els punts més alts són els 361 metres de la Barra, en les colines del Burgar, i Puig Moltó (o Pa Moltó) que és això, un pujol de 306 metres que vam heretar del Perelló a la partida dels Racons. El Coll de Balaguer està més enllà del Barranc de la Madrava i està a tocar, però ja és de l'Hospitalet, terme de Vandellòs.

La fertilitat de les terres regades pel riu Ebre, a garbí, i la fecunditat dels camps de Tarragona, a llevant, ressaltaven les condicions inhòspites d'aquesta terra d'entremig, que molts anys va ser una terra de ningú, una ampla frontera de seguretat entre el món dels moros i el dels cristians, un passadís de Tortosa i de les terres valencianes cap a Tarragona i Barcelona, un passadís marítim i terrestre, moltes vegades i durant molts de segles assetjat per pirates i bandolers, que trobaven amagatall i refugi en les aïllades cales de la costa i les coves de les muntanyes.

Fins que els sarraïns no van renunciar a posseir aquesta terra de la qual els van foragitar segles enrere els cristians vinguts del nord, i fins que l'estat modern no va imposar uns nivells de seguretat militar que garantien una vida sense massa riscs de furts i malifetes comeses per assaltadors, aquesta terra no es va poblar de forma normal, continuada i estable.

Això no vol dir que mai ningú no habités i conreés algunes parcel·les d'aquest vast territori, perquè realment tenim notícia que abans de la fundació del poble modern de la Cala, creat en l'últim quart del segle XVIII, ja s'hi havien assentat de forma esporàdica i estable petites comunitats de frares, militars, pagesos i mariners, molt segles després que ho haguessin fet troglodites, ilercavons i romans. I si realment hi havia gent, encara que poca, es mantenien probablement amb queviures elaborats i portats presumiblement de fora, però també es devien abastir dels recursos propis que els oferia la mar i la terra d'Alfama.

Alguns llibres parlen de la depressió de l'Ametlla de mar quan descriuen aquest embut geològic sobre el que està assentada la Cala. Ens diuen amb paraules molt tècniques que correspon al pleistocè mitjà del quaternari. Les serres litorals (les muntanyes de Tortosa, El Perelló i Benifallet, al sud, i les de Tivissa i Vandellòs i del Priorat al nord) ens separen de territoris semblants al nostre com la plana dels Burgans que enllaça, anant cap a Rasquera, amb la depressió de la cubeta de Móra, i la depressió que comprèn els termes de Camarles i l'Aldea. Les nostres terres són el reompliment d'un fons entre muntanyes que es capbussa fins a capes de terra molt més profundes i velles.

Els plans quaternaris com el nostre són recoberts per sòls de cultiu més o menys rogencs o bruns (fetgencs o terra fetgenca, també es diu aquí), bàsics, amb una elevada quantitat de carbonat; són gravosos i argilosos, pesats i plàstics, retenint bé els nutrients i, per la seva capacitat de d'absorbir l'aigua, moderen l'aridesa del secà. S'han format a partir d'argiles arrossegades des de les muntanyes pròximes, soterrant capes de dur conglomerat que de quan en quan sobresurt. Hi ha la presència generalitzada d'un encrostament calcari que s'aprecia diferent del conglomerat, perquè és menys compacte, més prim i, relativament, més fàcil d'extreure (que ho preguntin als primers pagesos, que ho feien a mà !).

Aquesta crosta en forma de lloses, ha estat traslladada pels pagesos als marges i aprofitada per delimitar les propietats o per evitar l'aixaragallament dels cultius i l'esllavissament de les terres (aquí dirien l'escorriment de les terres, el verb és escórrer) tot i que la inclinació predominant de la plana del terme cap a la mar és, en general, prou suau. Uns cent metres en una mitjana de recorregut de cinc quilòmetres d'enterra a la mar, exceptuant les faldes de les muntanyes colindants.

El volum de les pluges no és molt fort durant l'any, i això fa que els dipòsits subterranis d'aigua siguin escassos i es recomponguin amb dificultat (molt a prop, a les faldes de les muntanyes de Tivissa, els aqüífers tenen caudals cinc vegades més voluminosos i es regeneren molt més depressa) Les condicions geològiques del territori, estratificat en capes, algunes d'elles molt poroses, permeten que es filtri l'aigua de la mar en la franja de terra més costera i que es barregi amb l'aigua dels corrents subterranis. En canvi la tendència dels corrents subterranis d'aigua dolça que es filtra des de les muntanyes és desembocar a la mar sota capes argiloses menys permeables, i no és infreqüent al llarg de la costa marina beure aigua dolça que brolla des de les capes inferiors properes a la costa. A la mateixa sorra de la platja, i fins i tot dins la mar, se n'hi troben més de deu, de deus (així en diem a aquests dolls d'aigua), al llarg de la nostra costa.

A la barreja d'aigua dolça i salada de la majoria dels nostres pous, bona per a la neteja i altres usos però dolenta per a beure i per al reg, li dèiem aigua del pou, aigua salabrosa i molla, i a la de cisterna li dèiem aigua bona. L'aigua al nostre “desert” era, doncs, escassa però n'hi havia i n'hi ha, tant aquella que corre per la superfície com la que flueix per baix terra, la que queda atrapada a les codines de les roques i la que és contenia i cuidava primer amb calç viva i després amb llexius, a les cisternes de les cases i dels trossos.

L'escassetat i qualitat de l'aigua, tant a les cases com a les terres del poble, que ha angoixat durant tant de temps els caleros tenia sentit molt abans que les modernes tècniques de perforació, les facilitats de transport de cabdals entre conques hidrogràfiques i la distribució d'aigua corrent per les cases de pobles i ciutats transformessin profundament aquestes carències.

Ara veiem pels trossos molts de pous (d'aigua prou dolça en els de més terra endins) i tenim a l'aixeta l'aigua del riu, malgrat que els dipòsits i corrents naturals d'aigua del nostre territori continuen sent relativament escassos.

De rius no n'hi ha en aquesta contrada. Als mapes ens n'han dibuixat, però no són rius, són barrancs i torrents, que al llarg dels segles han gratat el sòl, des de les muntanyes cap a la mar, on desemboquen en forma de cala, afavorint la formació d'estanys o petites llacunes litorals, poblats d’espècies animals i vegetals característiques, ara bastant descuidats. El barranc de l'Estany és el més llarg i profund, li segueix el de Santes Creus, al sud del poble i, al nord, el Torrent del Pi també s'endinsa molt en les muntanyes, mentre que el de l'Estany Tort, el de Sant Jordi i el del Cap de Terme o barranc de la Madrava són mes curts.

Encara no fa trenta anys, els barrancs baixaven cada dos o tres anys esporàdicament en temps de fortes pluges i temporals, i d'això a la Cala en tenim mal record, sobretot de les barrancades de l'Estany, que s'han endut i enfonsat barques mar endins i han dificultat l'entrada i l'atracar de les barques al portet. però ara és probable que ja sofreixin la conseqüència dels canvis climàtics dels quals ens alerten els científics i ecologistes.

El clima de la Cala és bastant atípic si el contrastem amb el que li correspondria per la seva situació en la conca mediterrània. Molt exposat al mestral (NO) que ens ve doblement acanalat per la depressió del riu Ebre i pel coll d'ampolla del Burgar. L'emburgada refreda extraordinàriament les temperatures de l'hivern i, associada a la humitat de la mar, crea un microclima incòmode per a tots però especialment per als treballadors de la mar. El fort règim de vents que planeja sobre la plana ha condicionat la vegetació i la navegació durant molts anys. El que era bo per a les veles no era tant bo per als arbres i les plantes. Plou relativament poc, ja s'ha dit abans.

En resum, cal dir que les condicions i circumstàncies naturals de la terra on vivim condicionen la pervivència del bosc, que encara ocupa la meitat del terme, també condicionen els conreus de secà i, excepcionalment, permeten el cultiu d'alguns horts petits. Actualment han proliferat granges i corrals, avui en decadència, i encara es pot veure pasturar lliurement un parell de ramats. Les noves tecnologies de cultiu tampoc han convençut de practicar l'horticultura als pocs pagesos purs que queden al poble, i la implantació de les urbanitzacions i construcció de xalets han obligat i convençut als propietaris a destinar moltes de les terres properes a la costa al lleure i no a l'explotació agrícola.

El conreu tradicional i repartiments de la terra de la Cala Edit

Abans i ara, al nostre terme hi ha dues parts molt diferents, separades pel Torrent del Pi. A la banda de llevant del torrent, excepte algunes finques allunyades de la costa com la del Plater i la de Pons (de fet el Plater queda separada de la de Pons pel Torrent del Pi, a la banda sud), les terres, en la seva majoria, van continuar en estat natural de garriga i bosc litoral després que passessin del domini religiós a mans privades, i tampoc es va redistribuir de forma significativa la propietat del latifundi, que no va fer sinó passar de les mans dels frares a les mans de la burgesia benestant.

Del Torrent del Pi cap a garbí les terres estan molt parcel·lades, (parcel·lació que encara s'ha accentuat amb els repartiments introduïts per les herències successives). Caldria estudiar bé (aquí no es fa) tot el procès segons el qual els particulars perellonencs i caleros, durant tot el procés desamortitzador, van anar comprant i adquirint les terres de conreu des del Racons al torrent del Pi arrabassant-les, per una banda al bosc amb la roturació i plantacions d’aulivers, garrofers i cultius complementaris, fent l'esforç de compra als propietaris preexistents del territori, que eren principalment l'orde de Montesa i de Sant Jordi i, un cop desamortitzades les terres, l'estat que les expropiava (mans mortes, d'aquí el terme desamortització, era sinònim de propietari improductiu de terres, fonamentalment eclesiàstics i aristòcrates)

Les parcel·les cultivades del territori de l'Ametlla de Mar són les que estan més a prop del Perelló, i és ben normal aquesta irradiació perellonenca, perquè la Cala era el barri marítim del municipi del qual se'n va separar la vespra de Nadal de 1891, quasi a les portes del segle XX. Tanmateix el Perelló i la Cala van anar junts més d'un segle d'història moderna, sense parar esment ara en famílies i grups medievals dels quals tenim notícia que es van instal·lats vora mar, i que es relacionaven administrativament amb el poble veí.

Amb l'entrada dels borbons, al segle XVII, les propietats públiques i eclesiàstiques, que eren immenses, van començar a ser expropiades (abans de les desamortitzacions inspirades per la burgesia) i venudes a particulars. Així l'any 1765, regnant Carles III, la plana des del Torrent del Pi a la Madrava, ja es va vendre a Dionís d'Areny. L'Estat tenia necessitat de diners i de gent i es va disposar a afavorir l'establiment de poblats i la compra o apropiació de terres per part dels nous colons.

En relació amb les nostres terres, hi ha força constància documental del plet entre Dionís d'Areny i la ciutat de Tortosa per la disputa de les terres de Sant Jordi compreses entre el Torrent del Pi i la Madrava. D'altra banda no ens consta cap disputa dels territoris al sud del Torrent del Pi com si el procés de compra i de conreu d'aquestes terres es fes amb més normalitat i consentiment dels de Montesa, si és que en realitat els hereus de l'antiga orde de Sant Jordi d'Alfama no havien estat ja desposseïts d'aquest fragment de la plana abans del regnat de Carles III. També ens consta que a meitat del segle XIX l'ajuntament del Perelló i una trentena de compradors intenten adquirir terres dels frares de Montesa, no sabent si es tracta de les compreses entre el Torrent del Pi a l'Àliga.

La forma d'adquirir la propietat era comprant-la directament al l'Estat, però existien diverses fórmules i maneres, i ens han contat que aquí la majoria dels casos la gent arrabassava el bosc, el transformava en conreu i, al cap de trenta anys de conrear la terra ininterrompudament, ni ningú no reclamava, passaven a ser propietaris, procediment que encara avui és vigent i emparat pel codi civil.

La transformació material es feia de la següent forma. Es tallaven els pins, i si aquests eren bons per a fusta se'n venien els troncs i, si no, se'n feia carbó. Les branques de pi, d'alzina, de materes i d'altres plantes prou llenyoses i la resta de branques més primes es posaven en munts molt grans, d'uns dos metres d'ample per dos de llarg i dos metres d'alt, es tapaven de terra, i quan estava sec es cremava. És un sistema molt enginyós que evita que es perdin les substàncies minerals de les cendres, que tenen un gran valor com adob. Aquests munts se'n deien formigueres (eren molt apreciades les pataques que coïen al caliu del formiguer).

Aquesta feina de neteja del bosc per transformar-lo en conreu tenia el nom de raure o arrabassar i s'utilitzaven eines específiques: destrals, serres de dues mans i “aixades de raure o arrabassar”. Immediatament a l'eliminació del bosc es plantaven els arbres i, fins i tot, si n'hi havia algun de preexistent s'empeltava directament.

Per les característiques del sòl i del clima, els aulivers que es plantaven tardaven més de vint anys en ser productius, i així, doncs, calia pensar el sistema de sobreviure els primers anys, i es plantava ametlers, figueres i vinya enmig de les auliveres i garrofers, perquè aquests arbres i arbusts eren productius a curt terme, sobretot la vinya que ja des del primer any produeix i és rendible a partir del tercer.

Per tant les primeres plantacions del poble eren mixtes, aulivers per produir aulives i oli, i garrofers per alimentar les bèsties (uns quinze quilos diaris en necessitaria una animal, si només s'alimentés d'elles). El conreu de la vinya fou molt important al nostre terme fins l'aparició de la fil·loxera, després de la qual vinya pràcticament desapareix i queden aulivers i garrofers. Parlem del segle XIX.

També cal fer esment, per descriure millor la vida del camp d'aquell moment, de totes les formes de cacera, gràcies a les que els homes d'aquella època moltes vegades van fer plat: conills, llebres, perdius etc., caçats amb rateres, llaços, lloses, filats i més endavant, amb armes de foc.

Les explotacions agrícoles a part dels conreus principals, tenien també petits bancals on se sembrava blat, civada i altres cereals, ja sigui per produir pa o farratge. De la mateixa manera, també se sembrava pèsols, espinacs, guixes i faves i, si es disposava d'aigua, en terres molt frescals (terres ombrívoles i fresques, que retenien la humitat), es podia conrear hortalisses i fruiters, la major part de les vegades per a autoconsum ja que aquestes parcel·les de terra de millor qualitat no eren gaire grans. És de destacar, però, que en tots els masos grans del nostre terme hi ha encara avui una era i, en algunes, encara hi trobaríem un redolí

La tradició manava tallar els pins sempre en lluna vella, perquè la fusta no es corcava i també calia sembrar les faves, pèsols i cigrons i tot el llegum de tardor en lluna vella, però els espinacs s'han de sembrar en lluna nova, si no, no naixen. També cal empeltar els garrofers en lluna vella, si no, no fan els típics nusos per on floreixen. Tot això segons la tradició popular.

Cal fer esment de la pedra. Les característiques del nostre sòl feien que, un cop el bosc arrabassat, en les primeres llaurades, sortís una gran quantitat de pedres, autèntics pedregals que en molts casos calia eliminar, o almenys treure del mig, Els marges, construïts amb aquestos còdols, en la majoria dels casos servien com dipòsits de pedra (alguns n'hi ha al terme de tres metres d'ample), i evitaven l'esllavissament de la terra a causa de la pluja i els desnivells del terreny.

Per fer el marge calien tres eines fonamentals, la massa de margenar, el mall i el perpal. El perpal és una palanca de ferro molt resistent que servia per sostovar i moure les pedres, el mall les feia a miques, i amb la massa se les donava forma perquè s'ajustessin al lloc adequat on s'havien de posar.

Els primers colons que van fer això van portar l'apicultura, ben bé sempre per autoconsum, per bé que de vegades es venia l'excedent. L'apicultura moderna no es desenvolupa a Catalunya fins després de la guerra civil de 1939.

Els besavis Magí i Ramona de Josep Sancho (que m'ha posat a l'abast un munt de coneixement sobre l'agricultura tradicional de la Cala), van arrabassar la finca que després, a pur del temps, va ser de la seva propietat, el que avui coneixem com la punta de l'Àliga (Aquí Àlia, tal com amb les desinències verbals subjuntives -iga). Dormien en una barraca on les cames els hi sortien fora, fins que van construir el mas. Encara avui se'n poden veure les restes, de la barraca.

(document amb copyright)

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

Més wikis de Wikia.

Wiki aleatori