La justificació sociològica del gentilici calero enfront de caler (irònicament en un context estatal i nacional on català i espanyol són gentilicis excepcionals i exòtics, respectivament) és que caler mai s'ha dit en tota la història del poble de l'Ametlla de Mar (excepte pel fonamentalistes lingüístics, de fora del poble, fa uns pocs anys en premsa i televisió i, ho lamento, a Viquipèdia), és aliè totalment a la cultura popular, constitueix una mutació i amputació d'un so tant important com és el del propi nom comunitari, matern, mamat i orgullosament sentit i portat al llarg de la vida, del temps i de l'espai.
Caler ve a ser una imposició al dictat d'una norma que no vol contemplar excepcions per a un poble marginat històricament dintre d'una comarca marginada i perifèrica (hi trobaríem moltes marginacions concèntriques, ara no és el moment de definir-les), imposició sobre un poble de tradició oral rica però sense defenses i recursos escrits i literaris, un poble mariner que mai ha dit calamarsa, eina, ona, proa, xarxa, tremall, tranyina, garrotet..., sinó que ha dit, de sempre, pedra, aïna, coll de mar, proba, sàrsia, tresmall, llum, batallol..., i que progressivament ha hagut de renunciar-ne, a aquestes i moltes altres peculiaritats, per avatars i dinàmiques de tota mena però sobretot perquè aquestes paraules no van estar a l'abast dels normalitzadors que van dictar els protocols en el seu moment.
Els pescadors de Blanes i Palafrugell i d'Arenys van tenir més sort: la burgesia normalitzadora hi estiuejava els anys del couplet. Tant us costa als lingüistes, tant els que teniu poder com els que no voleu qüestionar en res els gurús de la llengua, davant d'una situació excepcional d'un poble que prou sacrificis ha fet en la renúncia reiterativa de sons i de mots, i només demana que no li esborreu el seu nom. Doncs, no: tota la vida (tota la història del poble) us heu dit i us han dit caleros. Ara no, ara us direu i us diran calers. Amén i amunt Catalunya.
No nego que les institucions —penso en l'ajuntament— haurien d'adreçar-se a l'Institut d'Estudis Catalans per demanar atenció i obtenir misericòrdia però també vosaltres, els professionals, els inquiets per la supervivència de la llengua, no podríeu prendre iniciatives (o teniu prohibit pensar com els soldats) i fer-hi revisar, en els vostres àmbits professionals i científics, alguns aspectes puntuals com aquest dels gentilicis arrelats i tradicionals, espanyolitzats o no.
| “ | A la Cala són caleros, a l'Hospitalet, no tant; a (/és) Cambrils la boniquesa i Salou, la flor del Camp. |
” |
A l'Ametlla de Mar, de fa temps (potser més de cent anys perquè a ma mare ja els hi sentia declamar i jo en tinc més de seixanta, d'anys), corrien uns versos populars que molts recitàvem amb afecte, de forma oberta i innocent, però que guaitats amb una mica de sentit crític, contenen una afirmació menystenidora de la Cala, ja que es relega els caleros a l'última plaça entre un quartet de pobles de la comarca del Baix Camp (ara ho tenim clar, però en algun moment hi ha hagut una certa indecisió en la població i classe política local sobre l'autoadhessió i pertanyença a la comarca del Baix Ebre). Els quatre són pobles de mar i aquest devia ser el criteri d'agrupació emprat pel versador anònim, tal que hi va fer cabre el pobrissó poble veí de l'altra banda del Coll de Balaguer, de parla avalencianada (els cambrilencs ens diuen/deien calerus) que contrastava amb la boniquesa i esplendor de Cambrils i de Salou (l'Hospitalet se salvava pels pèls en la mesura que no era tant caleru). Aquesta estrofa pot justificar una tesina sociolingüística.
La història explícita (permeteu-me aquest barbarisme) és la història dels papers i de les paraules escrites i a l'Ametlla de Mar (quelcom més de dos-cents anys de vida comunitària, quelcom més de cent anys de vida municipal pròpia) la majoria de paraules escrites, i no en tenim gaires, les tenim en castellà, perquè així estava manat. Ens havien ben normalitzat les escoles, els ajuntaments, les esglésies i els llibres de comptabilitat, com a tot arreu, però amb l'agravant que el nivell d'illetrats al poble era molt alt. L'Ametlla també va viure l'oasi cultural republicà, però només una petita èlite, al marge de la majoria pescadora, culturalment rica però illetrada.
La tradició oral d'un jove poblet mariner dins de l'àmbit tortosí i perellonec, amb l'aportació cultural i lingüística duta pels mariners del Grau de València i de Benidorm que s'hi assentaren des del començament, ha estat rica i peculiar. Jo mateix, d'estudiant, tot i sent fill de pescadors, em perdia molta part de la conversa entre mariners si no prestava especial atenció. Gran part d'aquesta peculiaritat, és dolorós admetre-ho, ha estat desmantellada, a més d'altres factors, per la nostra normalització i en cert aspecte, amb efectes més destructors que els provocats per la normalització exòtica dels castellans, perquè aquella la volia exterminar descaradament i la podia contaminar amb castellanismes, però aquesta li ha demanat una complicitat (necessària potser un temps, de forma circumstancial) i un nivell de renúncia cultural i lingüística que ni l'escola ni els mitjans ni les institucions han estat capaços de retornar-li i compensar-li.
Ja vull acabar per avui. No es pot demanar proves i arguments documentals a un poble que amb prou feines ha engendrat documents administratius, a un poble que durant molt de temps només paria fills i agafava peixos. Amic Llull, amics tots que defenseu la llengua, els escuts, els draps solemnes: només demanem que no ens esborrin el nom. No en tenim prou amb el permís per pronunciar-lo, tenim i reclamem el dret d'escriure'l.