Fandom

Ilercavònia

L'Ametlla de Mar/Visió general de l'evolució de la població calera

< L'Ametlla de Mar

2.248pàgines en
aquest wiki
Add New Page
Discussió0 Share
Visió general de l'evolució de la població calera
Joan Rebull i Llambrich
Inèdit


Visió general de l'evolució de la població calera Edit

Introducció Edit

Prescindint del segment d'història de l'Ametlla de Mar anterior a l'arribada i assentament estable de pescadors valencians, a partir de l'últim quart del segle XVIII, a la platja i als vessants rocosos de l'abrigada cala del Golf de Sant Jordi que dóna l'altre nom familiar a la població, la Cala, no hauria de ser difícil descriure el camí que durant els darrers dos-cents anys han fet els pobladors caleros. La denominació la Cala per referir-se al seu poble és molt freqüent entre els naturals, que quasi mai no han estat coneguts per ametllencs, amel·leros o altres derivats del nom oficial, sinó per caleros, per derivació d'aquest popular i entranyable topònim de la població.

No hauria de ser complicat, insistim, completar el mapa històric i social del poble si no fos per diversos dèficits arqueològics, arxivístics, bibliogràfics i per alguns entrebancs estadístics que s'han interposat entre l'Ametlla de Mar i les dades que li són pròpies. Primer que res, l'investigador ha de capejar les dificultats emanades de la dependència administrativa que unia l'originari barri pescador al municipi del Perelló fins a la data de la segregació, la vespra de Nadal de 1891, i, per una altra banda, de l'adscripció de la indústria marinera i pesquera de la població a l'autoritat militar i administrativa del Districte Marítim de Tortosa, que, a efectes estadístics oficials, era fins a l'any 1978 la denominació comuna sota la qual s'agregaven les dades sobre embarcacions, captures, preus, espècies de peix, etc., de les tres poblacions costeres de la comarca: l'Ametlla de Mar, l'Ampolla i la Cava. (També l'obligació i pràctica habitual fins a 1980 d'inscriure en el registre civil de l'ajuntament de Tortosa els nascuts de famílies caleres en els hospitals tortosins (i en altres ciutats, en menor proporció) ha produït vacil·lacions en moltes investigacions on el lloc de naixement és essencial.

Una altra dificultat de caràcter més general que obstaculitza la investigació de les dades sorgeix a partir del naixement estadístic de la comarca dintre del procés de normalització administrativa autonòmica, que comporta la supressió de l'àmbit provincial en molts dels informes i anuaris oficials catalans, tot i que la divisió territorial per províncies sobreviu estadísticament i és criteri d'agrupació de les dades en els informes estatals i en alguns estudis privats, com ara les memòries i investigacions de grans empreses i bancs. Es crea així una mena de disglòssia estadística en la qual nosaltres, en aquest estudi, també hi estem immersos. En conseqüència, alguns fragments de l'estadística de l'Ametlla de Mar hauran de d'obtenir-se per deduccions, extrapolacions i aproximacions que, n'estem segurs, no viciaran de forma substantiva les línies més generals i bàsiques.

Anticipant-nos a les notes bibliogràfiques, és convenient que ens referim aquí, abans d'entrar de ple en els temes demogràfics, a la gran ajuda que ens han suposat les Notes històriques de l'Ametlla de Mar, de Xavier Figueres i Frasnedo, col·laborador del present estudi. També ens és d'una importància destacable El modelo propio de crecimiento de l'Ametlla de Mar, elaborat i editat el 1975 per un grup interdisciplinari coordinat per la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, que constitueix un marc de referència metodològic i informatiu inestimable per poder situar la realitat demogràfica i econòmica d'avui, vint anys més tard. És obligat referir-se a la profusió de dades municipals aportades amb suport informàtic per l'Institut d'Estadística de Catalunya, acumulades a tot el cabal d'informació escrita que s'ha extret dels seus anuaris i publicacions.

Ascensió moderada i sostinguda de creixement demogràfic Edit

Si entenem l'evolució bicentenària de la població calera des dels inicis fins al moment actual com una línia contínua, podem afirmar que ha estat una corba suau, moderadament ascendent però amb quatre regressions ben definides, de les quals la més pronunciada se situa en la dècada dels setanta del segle actual, de dimensió quantitativa superior, però potser inferior en dimensió dramàtica, a les esdevingudes just abans de l'inici del segle XX, a la dècada dels anys trenta i a la dels cinquanta.

L'Ametlla de Mar va experimentar una ascensió demogràfica molt forta l'últim quart de segle XIX, que no perd força fins al 1920, segueix un estancament continuat en una llarga etapa fins a 1960, i es recupera a partir d'aquest any la tendència a l'alça de manera decidida però irregular fins ara mateix. Però si considerem l'expansió turística i demogràfica dels pobles veïns del Baix Camp, constatem que l'Ametlla de Mar no ha arribat als nivells d'explosió demogràfica d'aquests pobles costers, pel nord, ni dels pobles deltaics pel sud, per moltes raons que anirem desgranant al llarg del treball. Al 1996, segons una darrera actualització de les xifres municipals, la població calera és de 4.422 habitants de dret.

La proporció del conjunt d'habitants de la localitat dins de Catalunya és mil·limètrica en relació als sis milions de catalans, situada a prop del modest estatus estadístic de municipis de més de cinc mil habitants, que constitueixen el 40 per cent dels nuclis de població de Catalunya (el 9 per cent d'habitants catalans). Ocupa el quart lloc en el rànquing demogràfic dels 13 pobles de la comarca del Baix Ebre (el tercer segons el volum de les liquidacions a l'hisenda pública), on la capital, Tortosa, a principis de segle, era el tercer municipi de Catalunya en nombre administratiu de residents, encara que la disposició molt disseminada de la seva població en el delta de l'Ebre ha contribuït a la seva decadència demogràfica actual, a través d'un traumàtic procés de segregació de les antigues pedanies del macroterme municipal.

L'evolució de la població calera dins del conjunt comarcal Edit

No en va al·ludim de bon començament a la ciutat de Tortosa, perquè el destí actual de l'Ametlla de Mar, tal com passà en temps pretèrits, està condicionat en part a l'evolució i a les incidències de la capital comarcal. Abans i després de la presència cristiana medieval en aquestes terres, l'ara territori calero ha estat part del regne, domini, municipi o corregiment tortosí; Fancesc Ripollés, l'últim "cavaller" de Sant Jordi d'Alfama, orde militar medieval assentada al territori que molt després seria municipi calero, era tortosí; en les darreres etapes del procés desamortitzador, gran part del terme actual (el territori originari d'Alfama, recordi's, arribava fins a l'Ampolla) va passar a ser propietat definitiva de tortosins, i no es pot ignorar que la distribució de la població i els habitatges sobre el territori de l'Ametlla de Mar en l'actualitat, sobretot en les urbanitzacions fora del nucli urbà, depèn en bona part de les segregacions i agregacions territorials que produí el procés desamortitzador del segle XIX, tal com ha quedat explicat en la introducció històrica.

Les taules estadístiques, ben al contrari, evidencien el ritme i curs erràtic que segueix l'Ametlla de Mar respecte a Tortosa i els pobles comarcals de terra endins, sobretot a partir de l'impacte turístic, ja que el procés de concentració demogràfica al voltant de Barcelona i les capitals provincials catalanes, sumat a l'afluència turística europea a partir de la dècada dels 60, provocà demandes de segona residència i de territori d'esbarjo en el territori coster, impedint que el municipi experimentés disminució definitiva de població com ara en gran part dels nuclis del Baix Ebre, incloent-hi la capital.

Les característiques territorials i sociològiques de l'Ametlla de Mar, emplaçada territorialment al punt més apartat respecte al nucli comarcal i distingida de la resta de la comarca per l'activitat pesquera i marítima dominant, diferenciada de l'agricultura comarcal per la inexistència de regadiu al seu terme, caracteritzada també per trets lingüístics particulars respecte a la parla tortosina, potenciada per la revalorització turística de la franja costera, etc., són condicions distintives que han cavat un buit sociocultural entre el municipi i la resta de la comarca, alimentant en alguns moments històrics en la població calera i els seus polítics sentiments indecisos de pertinença al conjunt de les terres de l'Ebre.

El Perelló i l'Ametlla de Mar Edit

El Perelló i l'Ametlla de Mar, tot i sent tant diferents en la seva manera de guanyar-se la vida i en la seva trajectòria demogràfica a partir de la data de segregació del nucli mariner, tenen molts trets comuns. No cal fixar-s'hi massa per adonar-se de la forma com es diferencien lingüísticament els dos pobles a l'uníson, almenys fonèticament, del dialecte o dins del dialecte tortosí, trets comuns que és necessari valorar i estudiar, de la mateixa manera que cal descobrir l'empremta que deixà en la parla calera l'aportació lingüística valenciana dels primers immigrants pescadors. Si es fes un estudi particular del comerç matrimonial entre els dos pobles s'evidenciarien més aquests vincles, però un sentiment heretat de postcolonialisme en minúscula, i la rivalitat inevitable entre pobles veïns, fa que la memòria col·lectiva de l'Ametlla de Mar vagi perdent la noció que la població calera, durant la meitat de la seva vida, va ser també població del Perelló i que aquesta unió va generar uns profunds corrents d'interrelació.

A través de les vicissituds demogràfiques, el Perelló ha mantingut en aquest període de dos-cents anys la seva població local (els habitants del lloc del Perelló, sense comptabilitzar els habitants dels nuclis ampollero i calero) relativament estable, per tal com la desagregació de la població calera en el moment de l'emancipació de l'Ametlla de Mar quedà compensada pel propi creixement vegetatiu, una bona conjuntura social i, en bona part, per l'increment de la població ampollera encara no segregada. És molt més tard, precisament en el moment de la segregació del nucli coster de l'Ampolla, quan s'evidencia la població neta d'extraradis pertanyent al lloc del Perelló, que se situa al 1991, com al 1850, amb poc més de 2000 habitants.

Xavier Figueres ens ha aportat en les pàgines del seu llibre Notes històriques de l'Ametlla de Mar els resultats de les investigacions en els fons documentals del poble veí, tant a la recerca de dades històriques, econòmiques i demogràfiques globals com al seguiment dels lligams familiars i socials que els arxius municipals i eclesiàstics, testaments i altres documents poden palesar o suggerir entre el nucli de població perellonenca i els disseminats pel seu terme, entre els quals destaca a poc a poc l'Ampolla i, amb més densitat i força, el nucli pesquer de la Cala de l'Ametlla.

Teories i mites sobre els inicis i el procés poblador Edit

El primer cens de població que de forma regular s'aplica a tot l'Estat des de mitjans del segle XIX ens dibuixa una estructura demogràfica catalana molt diferent de l'actual, tot i que ja destaca el gran pol d'atracció barceloní sobre la totalitat del territori català. Durant els trenta anys compresos en el període de realització dels quatre primers censos de població, des de 1857 a 1887, l'Ametlla de Mar no és un municipi autònom i, per tant, el volum de la població calera corresponent a aquest segment històric l'hem d'extreure analitzant minuciosament les dades comunes assignades al municipi del Perelló i a altres àmbits territorials i administratius. És comprensible que sigui el fragment històric que es presta més a fantasies i inexactituds sobre la implantació i evolució demogràfica del poble.

Un dels mèrits del llibre Notes històriques de l'Ametlla de Mar, que alguns encara són reticents a admetre, és l'exorcització dels mites i errors històrics sobre els primers pobladors del nucli pescador. En la versió més divulgada entre els caleros sobre els seus orígens, les cal·ligràfiques notes històriques del caporal Martí Gelabert i Colomines, hi ha dues inexactituds fonamentals relatives a la procedència i data d'arribada dels primers pescadors; és el Grau de València i no les platges de Benidorm el punt de procedència dels primers colons mariners, i la data aproximada de la seva arribada va esdevenir-se cinquanta anys abans de la data generalment estimada (als voltants de 1775 en compte de 1830), tal com es desprèn dels arguments i documents aportats per Figueres.

La crònica de Gelabert encara és venerada per molts caleros com l'únic i dogmàtic evangeli històric i ha provocat fantasies i creences que no es corresponen estrictament amb els esdeveniments fundacionals, tot i ser una font molt apreciable i estar escrita amb la decidida voluntat d'informar els caleros sobre els seus orígens. Agrada, de tota manera, a molta gent imaginar la crònica de la fundació del poble de forma heroica, a l'estil del desembarcament indoamericà de Cristòfor Colom, tal com ho evoca i ho acoloreix el propi Gelabert. De fet, l'establiment d'aquells primers pobladors valencians no deuria ser tot de cop i definitiu, trencant immediatament amb els lligams dels llocs de procedència (assentament gradual que també suggereix Gelabert), i hom pot imaginar que, després d'unes llargues campanyes de pesca, repetides de forma estacional any rere any aprofitant els mesos de bon temps, els pescadors van anar construint cabanes per als ormejos i habitacles estables familiars a la cala principal del poble. Precisament en la intermitència i inestabilitat inicial d'aquestes temporades de pesca deuen radicar alguns dels errors dels cronistes locals sobre la data, identitat i origen dels fundadors.

Per altra banda, ¿consistiria la colonització de la Cala de l'Ametlla en un pla premeditat i programat, a partir del coneixement previ de les peculiaritats d'aquesta costa per mitjà de les connexions i lligams dels colons amb parròquies connectades a l'orde de Sant Jordi i Montesa en terres valencianes? El fet és que, a pesar del fracàs dels intents de colonització que es feren en el decurs de la història medieval i moderna, el poblament d'aquest segment de costa no reïx fins que la seguretat contra els atacs exteriors (pirateria morisca en particular) està garantida, i el castell de Sant Jordi sempre constituí, malgrat que migrada, la més important defensa d'aquest territori, i al seu redós van arribar a agrupar-se famílies de soldats, bracers i camperols (sense que, i això desconcerta, hagin quedat suficients vestigis d'habitacles que avalin la hipòtesi d'una població civil de certa entitat, com va passar amb el nucli de l'Almadrava, on certament les cabanes inicials van donar pas a habitacles estables). Una tal connexió amb Alfama entroncaria més el poble amb el passat històric remot. (Caldria estudiar la connexió tortosina —fins ara no massa conreada pels nostres historiadors—, sobretot des de 1320, a partir d'una petició de llicència de pesca a “una cala que és entre lo Cap Roig i Sant Jordi” presentada pels pescadors de la Societat de Pescadors de Tortosa als regidors de la seva ciutat).

En resum, no és gens fàcil avaluar quantitativament la població originària del regne valencià que va establir-se a les costes de l'Ametlla, incloent-hi els madraveros, dedicats a la pesca de la tonyina des de 1885 fins a 1960 en el lloc de l'Almadrava (toponímic derivat del nom de la pesquera) que, situada en l'extrem nord de l'actual terme municipal (davant del roqueral del Cap de Terme), va estendre més tard una part dels seus habitatges a l'altra banda del barranc, en el territori vandellosenc de l'Hospitalet de l'Infant.

En tot cas, al nucli calero originari, petita comunitat gradualment estable de famílies pescadores que hi vivien des de l'últim quart del segle XVIII, a més dels habitants preexistents en el territori vinculats a famílies de vigilants i militars, o dedicades als escassos conreus de la zona, sobrevingué la vinguda i l'establiment de persones i famílies procedents dels pobles veïns interiors i de muntanya, seguint la dinàmica de despoblació gradual d'aquells territoris en benefici del pla i de la costa, molt activa al segle XIX. Gent dels pobles de dalt Tortosa i del riu, del Priorat i del Camp de Tarragona van seguir les petjades de fadrins, fadrines i famílies del Perelló que de molt abans haurien anat traslladant-se al barri mariner, i es decidiren a instal·lar-se i guanyar-se la vida vora mar.

Unes primeres xifres sobre la població calera Edit

L'historiador Madoz aporta la primera dada estadística coneguda de la població calera corresponent a 1845, xifrada en 500 habitants (xifra arrodonida, pel que sembla), uns setanta anys més tard de la probable presència estable de colons valencians, però existeix un buit de més de trenta anys per al que és complicat d'elaborar xifres periòdiques de població; les dades globals de població corresponents a 1877 són conegudes en base a padrons i altres fonts documentals del Perelló, i cal arribar a l'any 1887 per tenir la primera notícia censal del poble per separat. Per poder elaborar un gràfic continuat a partir de 1850 s'haurà d'especular amb la població relativa a l'any 1860, 863 habitants, obtinguda del tractament de les dades documentades de creixement vegetatiu dels anys anteriors, i hom considerarà que el nombre d'habitants de 1845, 500 habitants, val per a 1850.

Xavier Figueres, sota l'epígraf "Dades Demogràfiques", desgrana en el seu llibre una sèrie de consideracions sobre la pristina demografia calera a partir de les fonts escasses i disseminades a les quals ha pogut accedir. Hi llegim que... "Pel que fa a l'estudi de l'evolució demogràfica de la nostra població, hem de considerar que aquest es pot iniciar de forma seriosa a partir de 1845, prenent com a punt de referència el Diccionario Estadístico Histórico de España y sus posesiones de Ultramar redactat per Pascual Madoz, en què es diu:

« Ametlla (Casas de la): Sit. a orillas del mar, a distancia de dos horas del lugar del Perelló, en cuyo término se halla enclavado y del cual depende en un todo y batido por los vientos en particular por el N., su clima es regularmente sano; se compone de unas 70 casas habitadas por pescadores y una capilla servida por un eclesiástico en calidad de coadjutor, en virtud de convenio celebrado con el cura y el ayuntamiento de Perelló (V); su terreno es llano en general y produce algo de aceite y algarrobas; hay conejos y perdices: Población: 80 vecinos 500 almas. Tiene la Ametlla una magnífica torre con artillería de grueso calibre y un encargado de su custodia llamado Torrero, con renta de armas que en el día disfruta, a pesar de que la torre fue destruida por los ingleses en la guerra de la Independencia. »

Des de l'aparició d'aquesta dada, ens podem valer dels llibres de "Amillaramiento" del municipi del Perelló i de diversos padrons publicats amb certa periodicitat, per tal de concretar l'evolució de la població del barri de l'Ametlla. Basant-nos en aquestes fonts esmentades, sabem que entre 1860 i 1880 el nostre barri experimenta un espectacular augment de població.

Evolució de la població 1781-1920
any 1781 1819 1830 1842 1850 1860 1877 1887 1897 1900 1910 1920
l'Ametlla - - - - 500 853 1340 2007 2589 2537 2802 3022
el Perelló 320 300 831 1152 2600 2693 4130 5018 4038 4134 4146 4411


Concretament, l'any 1877 la xifra d'habitants és de mil tres-cents quaranta i pel que fa al nombre de vivendes, sabem que n'hi ha dues-centes deu... (...) Com podem apreciar, des de la meitat del segle XIX fins a la seva fi, és un període que es caracteritza pel gran creixement demogràfic sorgit com a conseqüència de l'aparició del ferrocarril (1860-1870) i les repercussions que aquest tingué en el desenvolupament comercial de la població.

Contràriament a la tendència manifestada al llarg de la segona meitat del segle XIX, el segle XX presenta una lenta progressió en el nombre d'habitants. Encara que no s'ha fet cap tipus d'estudi -almenys no en tenim constància- per tal d'esbrinar on radiquen les possibles causes d'aquest fet, no podem oblidar que en el primer decenni de l'actual, el sector pesquer de l'Ametlla es troba en moments de gran crisi, que determinarà que en 1912 es produeixi una forta emigració a altres indrets del litoral català, especialment a Palamós.

Evolució de la població 1930-1991
any 1930 1940 1945 1950 1955 1960 1965 1970 1975 1981 1986 1991
l'Ametlla 3083 3017 2965 3056 2813 2954 3188 3595 3290 3772 4143 4159
el Perelló 4408 4074 3953 4149 4230 3765 3700 3556 3629 3536 3713 2155


Certament, l'explotació dels recursos pesquers, amb etapes cícliques de pesca abundosa i sobrepesca depredadora dels recursos, que determinaven el benestar relatiu i la pobresa extrema dels caleros, marca el perfil i condiciona la dimensió i els moviments de la població en cada etapa de la història local, fins a l'emergència del boom turístic, temps en què sorgeix amb força el sector dels serveis, que fa superar històricament la dependència directa de la població de l'activitat pescadora.

En parlar, més endavant, dels moviments migratoris, s'intentarà establir amb més aproximació estadística la relació causa-efecte entre les emigracions caleres cap a l'exterior i la sobrepesca o incapacitat del sector pesquer d'absorbir l'excedent de la població activa, tot i que altres circumstàncies i condicionants físics i econòmics més generals, com ara l'atracció de la ciutat industrial per als més joves, l'escassetat de combustible en els anys de la postguerra, la mancança d'oportunitats de treball femení remunerat, no relacionat amb la pesca i la subsidiària agricultura familiar, per posar alguns exemples, també hi jugaren un paper.

Els corrents immigratoris que han anat afegint-se a la dinàmica vegetativa de la població assentada precedent, i diversificant gradualment la població nadiua quant a cultura i comportaments socials, són una realitat que afecta el poble al llarg de la seva història, però, per immediatesa i rellevància, els darrers trenta anys, que és quan l'impacte immigratori és l'únic factor de creixement demogràfic, en perdre força de manera dràstica la producció biològica de descendència.

El sector de la construcció, aparellat a la indústria turística i a la realització de grans obres d'infraestructura vial i energètica, ha deixat una empremta molt important en la fesomia dels darrers trenta anys de vida de la població, dibuixant arítmies periòdiques coincidents amb els inicis i acabaments de les obres, que han produït regressions demogràfiques intermitents des de 1960 a 1975. Posteriorment a aquesta darrera data, les recessions de població remeten quasi per complet de tal forma que, en acabar la construcció de la central nuclear de Vandellòs II l'any 1982, no s'experimenta reducció neta de població, intacta amb el seu progrés ascendent, encara que molt moderat, fins ara mateix.

L'estructura actual de la població calera Edit

La composició per grups d'edat Edit

La població de dret de l'Ametlla de Mar corresponent a l'any 1991 és de 4159 habitants.

Piràmide de població (%)
edat any 1970 any 1991
0-14 23,3 18
15-39 35,5 36
40-64 27,6 31,2
65 i més 13,6 14,8


El cens de població de 1991 descriu les característiques i dinamisme de l'estructura demogràfica actual de l'Ametlla de Mar. Els canvis que apunten les actualitzacions dels padrons municipals des d'aquell any cap aquí, i els que quedin reflectits a la publicació del nou cens de 1996, presentaran una clara tendència progressista per l'augment de la població que han provocat les obres públiques del ferrocarril, però no obligaran a rectificacions molt profundes en la proporció de les magnituds que es desprenen del cens de 1991.

Un dels trets demogràfics més característics dels últims temps és l'increment de l'envelliment de la població. El procés, que arranca a Europa almenys des dels inicis de la revolució industrial, va desenvolupant-se de manera constant i universal, encara que amb ritmes diferents segons les circumstàncies específiques de cada regió i grup de població determinat.

Les conseqüències d'aquest fenomen estan afectant molts àmbits de la vida, tant el físic i biològic com l'econòmic i social, fins a l'extrem que causarà i justificarà una revisió profunda de les intrarelacions i interrelacions de les comunitats humanes. Així com aquest fenomen ja està fent revisar a la baixa les previsions catastrofistes de superpoblació a escala mundial, l'augment progressiu de les generacions laboralment inactives pot afectar els nivells de benestar social assolits pels països del món occidental. Al marge, però, de consideracions ideològiques generals, cal dir que l'Ametlla de Mar, que històricament ha tingut un impuls vegetatiu molt poderós, també ha estat sotmesa darrerament a aquesta inexorable llei dels temps actuals, en què la desacceleració del creixement demogràfic deixa el futur de la població condicionat únicament als corrents migratoris, sense cap possibilitat de regeneració autòctona de la població, si no hi ha cap alteració profunda en la inèrcia del procés.

Aquesta tendència no és exclusiva d'ara mateix, sinó que ja fa anys, en tota la dècada dels seixanta, a l'Ametlla de Mar, l'increment vegetatiu (nombre de nascuts vius menys el nombre de morts), que se situa en 172 habitants, equival escassament al del trienni 1898-1900, que és de 180 persones. En els darrers vint anys, i estem al 1997, aquesta disminució dels estrats més joves de la població s'accentua de forma extraordinària de tal manera que, qui estigui familaritzat amb la representació gràfica de la estructura demogràfica per edat i sexe en forma de piràmide, n'observarà una de fortament escardada per la base, similar, d'altra banda, a la catalana, i molt diferent, també s'ha de dir, de les comarques fortament industrialitzades del cinturó barceloní (on, recordi's, es concentra un 40 per cent d'habitants castellanoparlants), que encara compten, tot i que la natalitat també ha baixat molt allí, amb unes àmplies capes de gent jove.

Establint, a tall d'exemple, la comparació entre els dos quinquennis 1970-75 i 1986-91, molt semblants demogràficament per la desacceleració de creixement d'habitants que els caracteritza a escala local, s'evidencia una diferència de saldo vegetatiu entre ells molt severa (l'increment natural de població se situa en 129, en el primer quinquenni, i en 19 habitants, en el segon), i una diferència més estrident encara quan s'observa que la taxa de mortaldat és molt semblant per a ambdós períodes.

Aviat hi haurà a l'Ametlla de Mar més gent de 60 anys que habitants de menys de 15, i, a l'ensems, els joves i els adults per sota dels 40 perden preponderància en benefici de les generacions d'adultes més madures. Un quadre comparatiu de la distribució per edats de la població calera corresponent a l'any 1970 i al 1991 mostra clarament aquest nou ajustament de magnituds en la distribució dels distints grups d'edat, sempre en la dinàmica de l'envelliment progressiu de la població.

En el context universal de la concentració de la població en les ciutats, és normal que les causes extrínseques (entengui's les emigracions de mà d'obra jove i adulta rural cap a l'exterior), han estat més definitives que les causes intrínseques (com ara la minva de la natalitat) per a accelerar l'envelliment de les zones no urbanes, però els dos tipus de causes n' han contribuït en bona proporció, i, en tot cas, la fecunditat tradicional de la família rural no ha estat compensatòria, com en el segle passat, de la pèrdua d'habitants produïda per l'emigració.

A l'Ametlla de Mar hi ha períodes de l'últim quart del segle XIX en què el creixement vegetatiu compensa abastament el degotament constant que la ciutat de Barcelona, Tarragona i les capitals comarcals (i, en molta menor proporció les ciutats americanes) anaven produint ja en l'etapa inicial de l'industrialisme sobre els pobles menuts. Ressalta el període de catorze anys, de 1887 a 1900, en què el creixement net és de 582 persones quan, en realitat, només el creixement vegetatiu d'aquesta etapa produeix 725 ànimes, denotant un saldo considerable negatiu d'uns 150 emigrants. Amb l'inici del segle, doncs, l'Ametlla de Mar veu cada any sortir de la població desenes d'emigrants. Només quan la crisi social ha estat insostenible, en quatre ocasions significatives de la seva història, les emigracions han deixat una mossa visible en la corba ascendent de la població calera.

La composició de la població per sexes Edit

Els cens de 1991, amb un total de 2073 d'homes i 2086 dones, ens certifica de forma justeta el que ja és de sobres conegut respecte a la preponderància regular del nombre de dones sobre el d'homes en els municipis, tot i que no és universalment assumida la estadística biològica segons la qual naixerien, encara que amb diferències molt petites, més dones que homes.

Des d'una visió general sobre la proporció de sexes en la població de 1'Ametlla de Mar, s'hi observa mancança relativa de dones en edat laboral i en les edats amb més predisposició biològica a la procreació, com si, per damunt dels quinze anys, els hàbits, les carències laborals i els condicionants socials del municipi impel·lissin una bona part de dones joves a buscar feina o a formar família fora de casa, o, senzillament perquè en aquestes edats el cicle vital del col·lectiu nadiu masculí encara es manté pràcticament intacte. La composició dels grups d'emigrants, en els quals domina sens dubte la mà d'obra masculina és una circumstància que també afavoreix aquesta preponderància numèrica dels homes sobre les dones en el segment laboral més actiu.

De fet, en el quinquenni 1987-1991, a l'Ametlla de Mar, el saldo vegetatiu femení és positiu en 26 persones mentre que el migratori és negatiu en 11; no, en canvi, el masculí, que vegetativament perd 7 unitats i paral·lelament en guanya 8 en el saldo migratori. Aquestes xifres, encara que en realitat constitueixen un argument dèbil, perquè no tenim dades migratòries desagregades per grups d'edat, van en el sentit del que s'ha afirmat abans sobre la inferioritat numèrica de les dones en la etapa laboral més activa del col·lectiu.

En el total, les xifres del creixement natural de la població expressen una preponderància lleugera de les dones. Al municipi, almenys en alguna anyada determinada, la diferència es fa notable a favor del nombre de dones si atenem els estrats inicials i finals de la vida del col·lectiu local, tal com s'observa en les dades de l'any 1991 en què les dones superen en 55 als homes en el grup menor de quinze anys i en 51, en el grup superior a seixanta-cinc anys, i en canvi són netament inferiors als homes en els segments intermedis. No obstant això, i de manera sorprenent, l'actual cens reflexa una presència esquifida de 8 dones residents sobre un total de 32 habitants en el segment anual de població corresponent a 1984.

L'esperança de vida a l'Ametlla de Mar és, doncs, bastant més baixa per als homes (d'altra banda, un fenomen general arreu), i està per veure quina influència no purament biològica incideix en aquest fenomen, suposant que el canvi radical que s'ha produït darrerament en les condicions laborals i socials poden influir en l'aminorament progressiu d'aquestes considerables diferències. Desconcerta, però, el fet que la distància entre els valors d'esperança de vida al nàixer, entre els sexes, que a Catalunya, l'any 1991, era de 73,4 per als homes i 80,9 per a les dones, es manté o s'incrementa lleugerament a favor de les dones amb el pas del temps segons es desprèn de les darreres dades a l'abast vàlides per al global català.

Hom pot esperar, tot i no ser desitjable, que els canvis profunds en els hàbits familiars, socials i laborals de la dona calera poden exercir alguna mena de influència en la igualtat entre els sexes, fins i tot en la fixació dels límits biològics de la supervivència. Però actualment aquest plantejament és pura especulació i només el futur dirà si podia ser proposat com una hipòtesi de treball.

Aspectes laborals i educatius de la dona calera.

Composició de la població per estat civil Edit

La meitat de la població catalana està casada, i, malgrat que encara les dades censals no reflecteixen les anomenades parelles de fet, l'estadística demogràfica demostra que la immensa majoria de la població adulta formalitza l'emparellament sexual familiar per mitjà del contracte matrimonial religiós o civil (entesa la distinció com civil-religiós i civil-no religiós). L'Ametlla de Mar té els mateixos percentatges de casats i solters que el Baix Ebre, dos punts més de casats que Catalunya (52 % vs. 50%) que, en conjunt, presenta una proporció de divorciats quatre punts per damunt de la del Baix Ebre i L'Ametlla de Mar.

¿Tenen vigència encara les pautes tradicionals, típicament rurals, característiques de la anomenada família extensa que, encara que només sigui per atavisme, espentegen els i les joves dels pobles petits al matrimoni en arribar a una determinada edat? ¿Pot gravar encara sobre les joves dones rurals, mancades com estan d'oportunitats de treball, la por a la solteria biològicament infecunda? ¿Pot arribar a pensar i acceptar el jove pagès o mariner que un matrimoni relativament prematur és un imperatiu natural i acceptable que forma part del codi vital del seu col·lectiu? Dir sí a tot això és arriscat. De tota manera, en els pobles menuts, els valors morals col·lectius inhibeixen la cohabitació no matrimonial de parelles de fet i, actualment, no es concentren als pobles tant com a les ciutats aquelles formes de vida que es deriven de la convivència homosexual, i, en menor escala, de les concepcions religioses que prohibeixen, rebutgen o desaconsellen en alguns cassos el matrimoni entre un home i una dona. En definitiva, el jove rural no té tantes opcions reals i ideològiques com el jove urbà de mantenir-se formalment solter.

Per altra banda, si als pobles i comarques rurals hi ha una menor proporció de joves que en els àmbits urbans, el percentatge de solters i solteres dels pobles menuts ha de ser necessàriament inferior a la proporció de solters i solteres del conjunt de Catalunya, tenint en compte que el 70 per cent de la població catalana es concentra a les ciutats de més de 50.000 habitants.

A la dècada dels setanta la diferència entre el percentatge de solters caleros i provincials era bastant accentuada, observant-se una menor proporció de fadrinatge a l'Ametlla de Mar, circumstància que feia pensar als investigadors en la vigència al municipi de pautes tradicionals de cara al matrimoni. Pot ser. De tota manera, en aquesta època, al Baix Ebre i al Montsià la població ja s'anava envellint i els fluxos exteriors de gent jove no van arribar a les cotes que s'assoliren en les comarques turístiques i industrials de tot l'altre territori provincial. En definitiva, la menor proporció de solters en aquestes comarques en relació al conjunt català i àmbits urbans és un fenomen explicat millor per l'envelliment demogràfic, l'emigració de mà d'obra jove a la ciutat i l'escassetat d'immigrants forasters, que per un sistema tradicional de creences, valors i conductes matrimonials supervivents.

Tanmateix, actualment, la més accentuada propensió dels habitants dels pobles al matrimoni, i en períodes d'edat més jove i fecunda, no té gaire influència en la fixació de taxes molt diferenciades de natalitat rural i urbana, observant-se una progressiva urbanització dels medis rurals, que es tradueix en l'homogeneïtzació progressiva dels hàbits sexuals i familiars no importa quin sigui l'àmbit geogràfic i social. L'evolució de la nupcialitat i repercussió especial de la solteria femenina en el comportament de la natalitat serà tractat més endavant.

Les dades sobre separats i divorciats suggereixen, primer, que en els àmbits no urbans les crisis matrimonials no són tan nombroses i intenses com a la ciutat, i, segon, que no influeixen tant com a la ciutat les noves idees i opinions dels joves sobre la vida en parella i formes de convivència no necessàriament lligades als convencionalismes matrimonials (o, també, que les condicions socials dels pobles són poc propícies al sorgiment, exteriorització i resolució de les crisis de convivència de la parella). La legalització del divorci i la introducció de la modalitat de matrimoni purament civil afecta la població calera de forma molt feble des de 1984 (per bé que s'observa un increment notable dels d'enllaços purament civils), de tal manera que el percentatge de matrimonis civils sobre els eclesiàstics per al període 1984-1996 és d'3,6 per cent. El percentatge de persones caleres divorciades sobre la població total no arriba a l'1 per cent i idèntica proporció afecta els separats. Això no lleva que, especialment entre la població jove, se va sentint la influència creixent de la possibilitat de dissolució del vincle del matrimoni, que, sens dubte, contribueix a un major índex de llibertat i també de conflictivitat en les relacions prematrimonials i matrimonials de l'Ametlla de Mar.

El nombre de 212 vídues i 49 vidus (un 6 per cent del total del cens en 1991) posa de manifest que el poble de l'Ametlla de Mar té un bon sector de població que requereix una especial atenció per les carències i dificultats derivades d'aquest obligat i sovint necessitat estat civil de viduïtat. Els responsables dels programes sanitaris i assistencials han de tenir en compte per a les edats superiors als 80 anys la presència predominant de dones velles sobre homes vells.

Composició de la població pel lloc de naixement Edit

L'estudi de la procedència geogràfica dels habitants de l'Ametlla de Mar (amb tot el bagatge personal, professional i cultural que han transportat amb ells) té una importància fonamental per a explicar els valors, creences, comportaments i demés trets socials dels caleros, i la forma com han anat evolucionant a partir dels estereotips que s'han consolidat històricament.

Desgraciadament, amb les dades de què disposem, no podem saber quants residents caleros han nascut a l'Ametlla de Mar (un estudi individual dels integrants del padró municipal ho permetria i encara amb reserves). D'altra banda, i sense voler justificar-la, la inexistència d'aquestes dades en els desagregats que fa l'Institut d'Estadística de Catalunya esquiva la dificultat a què ja hem fet referència en altres ocasions de comptabilitzar, com a nascuts a la localitat, els nounascuts de pares residents a l'Ametlla de Mar que van venir al món en hospitals tortosins i altres residències sanitàries exteriors, amb l'obligació incorporada de ser inscrits en el municipi on tingué lloc el part.

A diferència de les poblacions costeres de les comarques tarragonines, l'Ametlla de Mar no ha rebut l'impacte immigratori tan intensament i amb tanta extensió. El 83 per cent de la població calera es catalana (al Baix Ebre el 88, i al Baix Camp el 70 per cent), entre la qual domina la gent nascuda a la comarca del Baix Ebre, que representa el 67 per cent del total, mentre que un 16 per cent ha vingut des d'altres comarques catalanes.

D'aquestes dades cal subsumir que la població local nascuda a l'Ametlla de Mar deu ser com a mínim el 60 per cent del total. De fora de l'àmbit català un 14 per cent pervé de territoris de l'Estat espanyol i un 3 per cent són residents d'origen estranger.

Aquesta situació demogràfica significa un lleuger desplaçament de la centralitat dels nadius en molts dels àmbits d'influència del municipi, una obertura progressiva a l'exterior dels objectius comunitaris, i un futur ambivalent d'enriquiment i pèrdua de valors culturals, en el sentit més ample del terme. L'impacte poc intens de la immigració espanyola i el poc gruix de la sedimentació de població turística estrangera provoca una dinàmica de canvi moderat, d'obertura local a idees i valors exteriors, d'integració social relativament plàcida del immigrants (d'això, però, caldrà parlar-ne més amb més discerniment i concreció, sobre el rerefons del accelerat sorgiment per tot arreu de les actituds xenòfobes) i permet, per altra banda, la supervivència de moltes tradicions i hàbits socials considerats característics dels caleros. Nogensmenys, algunes d'aquestes manifestacions superestructurals, tals com la forta presència de nadius en els organigrames de directius en les institucions de poder polític, econòmic i cultural de la localitat, el folklore etc., ja no s'avenen gaire a la realitat demogràfica subjacent.

La composició dels habitants pel lloc de naixement és bastant diferent a la comarcal, cosa que també afecta amb diferent grau els altres dos pobles de la subcomarca septentrional del Baix Ebre. L'Ametlla de Mar és el municipi que té menys població de la pròpia comarca i només l'Ampolla la supera en termes relatius en el subgrup d'estrangers. Allí, d'estrangers, en són un 5,84 per cent del total, i al Perelló un 1,39 per cent, mentre que la resta de pobles de la comarca no superen la mitjana comarcal de 0,98. Entre els caleros d'origen espanyol no català (castellans, se’ls anomenava encara no fa gaire, de forma genèrica), el grup d'andalusos és el més nombrós i gira a l'entorn dels 200. Sempre l'Ametlla de Mar es mostra demogràficament més progressista, amb molts de matisos, que la resta de la comarca però no arriba a les cotes de progrés i desenvolupament dels pobles al nord del Coll de Balaguer.

L'any d'arribada a Catalunya i, concretament a l'Ametlla, de la gent de fora és un punt important per comprendre la intensitat i la dinàmica amb què s'han anat acomodant al municipi aquestes onades immigratòries. La major part d'ells, més de 600 residents actuals, són immigrants relativament recents que arriben al municipi a partir de 1960, mentre que uns 150 integrants de l'actual cens van venir al poble des de 1920 fins al 1950. És a partir, però, de 1980 quan s'esdevé l'afluència més forta. En definitiva, la majoria d'actuals caleros no catalans no han tingut més de vint anys per a integrar-se en el teixit social i les institucions locals, i serà interessant de resseguir-ne la seva trajectòria i influència en la vida social de la població calera.

La incidència de la distribució espacial dels immigrats dins del territori municipal (principalment el poblament de les urbanitzacions) que es farà aviat en aquest paper, pot aportar elements d'anàlisi en el tema de la integració i influència social de l'immigrant. Altres aspectes, com ara el comerç matrimonial entre habitants caleros de diversa procedència geogràfica, també enriquiran el tema des d'altres perspectives.

El creixement vegetatiu de la població Edit

El malthusianisme, entès com la por a la superpoblació, va en camí de ser neutralitzat per la revolucionària reducció de la natalitat. Del comportament demogràfic de tota l'altra part de planeta que anomenem genèricament tercer món depèn que valgui la pena seguir parlant d'aquest tema de la superpoblació com un dels més importants i centrals. Al món occidental li passarà aviat el que ja li passa a l'Ametlla de Mar, que necessita transfusions de població exterior per viure de forma saludable. Si no és per aquesta via, podrà a penes sobreviure sense massa vitalitat durant un temps incert.

En les èpoques en què quasi les úniques formes de lluitar contra la malaltia i la mort són l'alimentació i les mesures profilàctiques, les taxes de fecunditat i natalitat han de ser molt elevades per poder vèncer el ritme destructor que una mortalitat d'alta freqüència i epidèmicament desenfrenada, en certes etapes, imposa sobre la població. En parlar, més tard, dels emigrants caleros desconeguts, que són descoberts per les abultades xifres de creixement natural que no es reflecteixen en el creixement total, s'evidenciaran els saldos espectaculars de creixement positiu demogràfic de l'Ametlla de Mar fins a la guerra civil, per damunt fins i tot de l'increment natural de la població comarcal per a les mateixes èpoques.

Convé recórrer altre cop a, i completar, les sèries aportades en les Notes històriques de l'Ametlla de Mar, per visualitzar quasi per complet, al natural, sense massa elaboracions i presumpcions, aquesta antítesi naixements-defuncions al llarg de la curta història local. A través de les corbes dramàtiques traçades per les xifres, es pot descobrir allò que les escasses fonts documentals no diuen explícitament, com també, en l'altre extrem, les dades silencioses apareixen sovint contradictòries i obren interrogants difícils de tancar. ¿Què va passar l'any 1873 amb aquella explosió de 153 naixements que quasi triplicava la mitjana de nascuts els anys adjacents anteriors i posteriors? Sabem per informacions directes de caleros i per diverses fonts documentals que en 1918 l'epidèmia de grip va fer estralls entre la població de l'Ametlla de Mar i es va endur 103 persones, també triplicant la mitjana habitual de mortalitat per a l'època, però, els anys en què el còlera esllemenava els pobles de Catalunya, 1885-87, la repercussió en les defuncions caleres no sembla tan proporcional a la virulència de l'epidèmia, almenys no tan contundent com el rèdit de 77 morts que es cobrà la gastroenteritis l'any 1890, reduint el creixement vegetatiu a 7 persones aquell any.

Les taxes de mortalitat infantil fins fa quaranta anys han estat altes i es pot disposar de dades gairebé exactes si, naturalment, són investigades (Figueres, per exemple, ens dóna dades concretes de cassos mortals massius per xarampió i altres malalties infantils en els anys 1863 i 1866 que s'endugueren més d'una tercera part dels nascuts en aquells dos anys) però no hi ha informació concreta sobre els cassos també desgraciadament ordinaris de nascuts sense vida i s'escapoleix a l'investigador una sèrie de xifres que completarien el panorama de la salut col·lectiva i evolució vegetativa de la localitat.

Fins que la ciència i tecnologia mèdica no han reduït al mínim, en el món occidental, les taxes de mortalitat infantil i no han aconseguit elevar sorprenentment l'esperança de vida, les corbes de natalitat i mortalitat eren com la que a dalt presentem de l'Ametlla de Mar, estridents i asserrades, convulsives i imprevisibles. Ja entrats en el present segle, passada la fam i la penúria de la postguerra, amb la reducció de la distància entre les dues corbes (això és el saldo vegetatiu), s'observa que naix i mori cada any relativament i absolutament menys gent que en els anys anteriors, i que el ritme i les formes de la corba s'han suavitzat una mica respecte a aquell perfil tempestós i punxenc de dècades passades.

Per altra banda, també s'observa una certa relació immediata entre augments de mortalitat en un any i descens correlatiu de la natalitat en els anys immediatament posteriors, malgrat que aquesta correlació pot estar alterada i neutralitzada per la incidència de la immigració sobre el col·lectiu local. En no conèixer les característiques individuals dels fluxos emigració-immigració durant molts anys, no es pot afinar en l'avaluació d'aquesta correlació.

A l'Ametlla de Mar la diferència entre l'esperança de vida masculina i femenina supera la mitjana catalana. El fet és que una gran part de la població jubilada actual de l'Ametlla de Mar ha consumit la seva vida laboral en l'activitat pesquera, i aquesta circumstància, en allò que està afectat per les dures condicions laborals viscudes, pot ser significativa quant als nivells de longevitat assolida. En tot cas serà dintre d'uns anys quan la disminució progressiva de la proporció de pescadors en la població activa local, per una banda i, per l'altra, la introducció de millores tecnològiques en la producció pesquera i en les condicions sanitàries, la racionalització dels horaris de pesca etc., podran aminorar el desequilibri actual en l'esperança de vida entre els sexes. En aquest sentit, sembla que d'un estudi comparatiu de les dades de viduïtat per a la població calera corresponents a 1975 i a 1991 s'escorren conclusions que, amb un marge molt petit, tot s'ha de dir, corroboren la disminució gradual d'aquestes diferències intersexuals en l'esperança de vida.

Els corrents migratoris Edit

La mobilitat geogràfica de la població és una constant en totes les agrupacions humanes, i no hi ha cap poble o nació que pugui ser entès sense els intercanvis humans i culturals. L'Ametlla de Mar, tot i sense arribar al nivell espectacular que va afectar els municipis veïns del nord, no ha estat un poble gens quiet, i ha rebut i expulsat viatgers de forma significativa en la major part de la seva història, però, per altra banda, també ha conegut èpoques en què ha pogut consolidar la seva personalitat col·lectiva sense viure grans trasbalsos migratoris, especialment en la segona meitat del segle XIX, durant uns anys de relativa estabilitat de la població resident. Fora d'aquesta època, els moviments de població cap endins i cap a fora són una característica central d'un poble de recursos naturals molt limitats.

Carles Barral, en un passatge del seu llibre Catalunya des del Mar editat el 1982, quan descriu la sortida de les llums de la sardina i observa que la tripulació de les barques és totalment calera, en contraposició al que passa en la major part dels ports catalans on hi ha molts mariners andalusos i nord-africans enrolats a la pesquera que ell anomena tranyina i els caleros, la llum, diu de manera simple i rotunda: l'Ametlla de Mar no és un poble d'emigrats sinó d'emigrants. I tenia raó aquell ossut poeta i erudit home de mar, però només li havien contat una part de la veritat. Durant el segle passat, cal repetir, La Cala va ser un poble realment d'emigrats, sobretot en la segona meitat del segle, el destí d'emigrats d'altres terres i contrades que van anar fent gran la població fins que la mar, sempre la mar, va donar de si.

Ha estat a partir de l'inici de la nova centúria fins als anys seixanta que el municipi, amb els recursos pesquers com la gairebé única font de subsistència, s'hagués anat asfixiant sense la vàlvula d'escapament de l'emigració. Fins i tot en etapes més pròsperes en què el creixement absolut de la població és ranquejant però no negatiu, les onades d'emigrants que surten del poble en direcció a les ciutats i ports de Catalunya, a Amèrica, a Espanya i a Europa, són molt rellevants, de tal magnitud que només des de l'any 1900 al 1940 van sortir de l'Ametlla de Mar unes 1500 persones per establir-se a altres bandes .

L'increment de població calera d'origen exterior que s'incorpora al municipi des de 1877 a 1897, un cop acabades ja les obres del ferrocarril (any 1894), pot estar motivat, al marge de l'afluència de treballadors a les obres vials, per la influència de la línia fèrria en l'activació del sector pesquer i activitats complementàries a aquest, com ara intermediaris en la comercialització del peix (Figueres comptabilitza 20 arrieros que trafegaven amb el peix l'any 1898), i en l'augment i diversificació del sector dels serveis.

La inèrcia incontrolada de la gent dels pobles de l'interior rural cap a les comarques de regadiu i la costa, molt activa des de l'últim quart del segle XIX,

any Pob. real P. estim. 1 S. migr. 2
1887 2007 1704 303
1897 2589 2533 56
1900 2537 2763 -226
1910 2802 3105 -303
1920 3022 3179 -157
1930 3083 3544 -461
1940 3017 3356 -339
1945 2965
1950 3056
1955 2813

1 Població estimada amb l'acumulació del creixement vegetatiu del període anterior
2 Saldo migratori a l'inici del període


(fenòmen molt acusat al Baix Ebre), la saturació del sector pesquer per l'extenuació dels recursos, les escasses fonts de capitalització, les barreres tecnològiques (inexistència de molls per a resguardar les barques, ormejos tradicionals, reglamentació d'horaris i captures molt elemental, absència de motors marins etc.), i les conseqüències d'un increment vegetatiu impressionant (de 1887 a 1897 van nàixer més de 1000 persones) pogueren motivar una crisi de subsistència i, de retruc, la inversió de signe en els corrents migratoris, registrant-se saldos negatius de consideració amb l'adveniment del nou segle.

De 1900 a 1930, hi ha altre cop un saldo negatiu de 1467 emigrants. ¿Quin va ser el destí de totes aquestes persones? No hi ha dubte que el creixement espectacular de Barcelona i, en un altre nivell, de les capitals provincials i comarcals va provocar la sortida de molta gent dels pobles, i l'Ametlla de Mar no podia ser excepció. En segon lloc, atesa la tradició emigrant dels pescadors (els ancestres valencians i benidormins n'eren record i exemple), és molt probable que s'iniciés l'èxode de famílies pescadores cap a les platges i ports de Catalunya, des del veí Hospitalet de l'Infant fins a Roses, passant per Cambrils, Tarragona, Torredembarra, Calafell, Vilanova, Blanes i més nuclis mariners. L'emigració cap a les Amèriques, que realment es va produir, té incidència, encara que mínima, en els moviments de població calera cap a l'exterior.

L'èxode de més entitat, perllongat durant un llarg període històric, però concentrat en els trenta anys que van seguir la guerra civil, va ser el protagonitzat pels aproximadament 600 caleros (1000 com a màxim) que van fer cap a Palamós, transvasament de població que ha esdevingut un autèntic mite popular, malgrat que la desaparició progressiva dels pioners calero-palamosins i la barreja dels seus descendents amb la població empordanesa ha anat debilitant l'intens magnetisme que ha unit durant molt de temps la tramuntana i el mestral. Aquesta emigració va ser integralment pescadora, encara que el lloc de destí oferia possibilitats de treball industrial de les quals es van aprofitar particularment les dones i familiars dels pescadors, i, fins i tot, algun mariner, que va canviar d'ofici en presència de la variada oferta laboral de Palamós.

L'emigració a Europa, que a l'Ametlla de Mar coincideix amb l'esllenguiment del trànsit de caleros a l'Empordà, també va commocionar la consciència local però no amb la intensitat de l'altra, entre altres motius perquè la majoria de la població ha tornat per instal·lar-se novament a casa, mentre que els caleros de Palamós, la majoria, no han tornat més per quedar-se. La vinguda anual de molts caleros palamosins per la festa de La Candelera pot ser interpretat psicoanalíticament com un acte de nostalgia i contricció per redimir la seva infidelitat a la terra materna.

La realitat, tanmateix, és que centenars de famílies caleres, més anònimes i solitàries, han emigrat cap a destinacions disperses, sense tants d'elements precisos que els configurin com un grup migratori reconegut. Malgrat la carència de dades i de referències, se'ls pot dedicar un tractament aproximatiu a partir de l'estudi dels excedents del saldo vegetatiu que no es reflexa en el creixement total de la població de cada període, intentant a la vegada situar-los dins dels corrents migratòries generals de la població rural que han predominat en cada etapa cronològica, recollint també fins on es pugui la tradició oral que aporta llum sobre l'emigració. Els moviments de població del Baix Ebre poc ajudaran en aquestes extrapolacions, perquè, una vegada més, s'ha d'insistir en el comportament demogràfic molt diferent que manifesta l'Ametlla de Mar respecte al conjunt comarcal.

De la presència de pescadors caleros al llarg de tota la costa, fora de l'àmbit de l'emigració palamosina, hi ha constància en la tradició oral i literària, però, desgraciadament no es té cap base documental sistemàtica sobre volums i destinació migratoris en aquestes dècades. Sabem que ja va començar abans de la guerra civil la primera remesa d'emigrants a Palamós, però en aquesta primera època, al voltant de 1920, no passaria de cent (màxim dues-centes) persones el total de desplaçats a la vila empordanesa. Sense abusar de les especulacions, es pot assignar a l'emigració pescadora general d'aquest inici de segle als ports de Catalunya un terç i escaix dels desplaçats, i els altres dos terços d'emigrants buscarien la font de subsistència en altres indrets, Barcelona principalment, en diversitat d'activitats econòmiques.

Immediatament després de la guerra civil s'experimenta els efectes de la penúria extrema i la seva repercussió en la mobilitat demogràfica del municipi. Destriar bé les causes de la sortida definitiva de tanta gent en aquesta època és complicat i no sempre s'arriba a l'argument definitiu. Circumscrits altre cop a l'emigració pescadora les circumstàncies semblen més definides. Tingui's, però, en compte que en aquella època parlar d'emigració pescadora equivalia a dir emigració calera, perquè tal com es pot deduir de les xifres a l'abast, si encara al 1970 a l'Ametlla de Mar la població activa marinera suposava el 50 per cent de la població laboral, en aquelles dècades de postguerra la proporció seria superior al 60 per cent.

Tot i que les barcades de mariners eren més extenses quant a nombre de tripulants que les actuals perquè era molt necessari l'esforç muscular en un moment en què a bord hi havia poques màquines i instrumental rudimentari, l'oferta total de mà d'obra pescadora era excessiva, ja que entre infants, adolescents i adults la població activa pescadora deuria aproximar-se a les 1000 persones. Molts pescadors marxaren en la barca en què ja anaven enrolats, embarcació que també emigrava definitivament cap a un altre port, impedint-se així la possibilitat de reposició dels cinc, vuit o deu llocs de treball que deixava lliures la barcada emigrant, i agreujant-se a curt termini la situació laboral al moll calero, bo i que, com efecte positiu, els caladers locals eren alleugerits de l'arrossegament diari d'un bou.

Si, per altra banda, la mar havia descansat quasi totalment durant els tres anys de la contesa civil (la més dilatada veda biològica que es recordi des de la creació del nucli mariner) les raons de l'èxode de pescadors no es poden buscar només en l'escassetat dels caladers causada per la sobrepesca. Tampoc en la saturació de la flota pesquera rau el motiu de l'èxode ja que, en realitat, en la immediata postguerra, encara havia minvat més el nombre d'embarcacions per la sortida, camí de l'exili, de dues o tres barques cap als ports del sud de França (no consta que hi hagués cap incautació posterior d'embarcacions per motius polítics). D'altra banda, noves i massives construccions de bastiments eren improbables per les mínimes possibilitats de capitalització d'aquells anys.

Emili Boix, amb la tesi de llicenciatura i altres publicacions i articles que ens ha facilitat, ens ha posat a les mans un material valuosíssim que, al marge de l'interès sociolingüístic, aporta dades i punts de vista demogràfics i sociològics de la comunitat calera de Palamós, que ens han servit de base per a aquest apartat i que, sens dubte, han servit i serviran de punt de partida per a ulteriors investigacions i treballs.

De fet, encara que el fort de l'emigració pescadora calero-palamosina descansi sobre els vint anys que van de 1940 a 1960, aquest trasbals demogràfic va anar als lloms d'una emigració relativament exitosa que va començar molt abans de la guerra civil. Això significa que a l'Ametlla de Mar ja hi havia coneixement que a la gent que havia marxat cap al nord, especialment a un Palamós mig industrial i amb recursos pesquers poc explotats, els havia anat bé; que, nord enllà, es guanyava millor la vida a la mar, que el sistema de compte a la part era més equitatiu, que els horaris eren més humans, que les captures, per la qualitat de les espècies i disponibilitat dels mercats, resultaven més productives, i els caladers eren abundants, fondals i propers a la costa; que les dones podien treballar en terra i els fills tenien també més oportunitats de treballar i estudiar (el nivell cultural-acadèmic del poble pescador de l'Ametlla de Mar és comparativament molt feble comparat amb tots els pobles de la comarca Encara al 1991, mil caleros, u de cada quatre, no tenen estudis primaris). L'existència a Palamós, a més a més, de famílies calero-palamosines receptores, i una comunitat ja mig formada de caleros que vetllava perquè els nouvinguts disposessin d'allò que els feia falta, va afavorir aquest transvasament de població tan important.

Els escrits d'Emili Boix són molt rics en la descripció de les característiques, dels complexos i l'orgull d'aquella comunitat enmig d'un medi social molt diferent, i en l'avaluació de les contradiccions del procés de socialització i adaptació al medi físic i social receptor, un procés que dóna peu a l'autor a elaborar un colpidor estudi sobre el sostrac cultural i lingüístic dins d'una comarca catalana, produït i protagonitzat per dos col·lectius integrament catalans.

En els anys del desarrollo, que van marcar a Espanya la fi de l'autarquia i aïllament econòmics, els pescadors van tenir una major disponibilitat de recursos financers, van aconseguir cotes més altes productivitat en la pesca per la introducció de noves tecnologies de seguiment i captura del peix, molta més potència de motor, i, per altra banda, el desplaçament de mà d'obra cap a les obres públiques i d'infraestructura viària i energètica i al sector dels serveis, potenciat pel turisme incipient, va desllastar i ajudar encara més la productivitat pesquera. La dècada dels seixanta va nàixer marcada d'optimisme fins a la crisi mundial del petroli del 1974. Al municipi, però, la construcció de dues plantes d'energia nuclear, que va durar fins al 1982, van mantenir la tendència ascendent. A partir d'aquesta data, malgrat els efectes de la desacceleració econòmica, els moviments migratoris són menys massius i més compensats.

A tall d'exemple pot servir l'any 1990, any amb saldo migratori negatiu, en què surten de l'Ametlla de Mar 95 persones (25 a la mateixa comarca, 23 a la província, 16 a Catalunya i 31 a Espanya). N'entren, però, 53, d'immigrants, però es tanca el cicle censal de cinc anys 1986-1991 sense retrocés absolut de població.

La distribució espacial de la població Edit

El terme de l'Ametlla de Mar, simplificat de la forma geomètrica que més se l'assembla, equival a un triangle isòsceles que te per base la línia costera de 28 km en contacte amb la mar, amb dos angles marítims que són com cunys que falquen el territori calero pel nord-est al terme de Vandellòs i pel sud-oest al del Perelló, i el vèrtex d'aquest triangle d'adentra en els Burgars a través de la serreta baixa que fa d'unió de les serres de Boix i de Tivissa. Al llarg de la base d'aquest triangle, per una estreta franja costera d'aproximadament 10 km de llarg i d'un ample oscil·lant entre u i dos kilòmetres, compresa entre la mar i la via del tren, traçada paral·lela a la costa, se situen longitudinalment els sis nuclis de població més importants de l'Ametlla de Mar que, anomenats en sentit de València a Barcelona, són Les Roques Daurades, el poble de l'Ametlla de Mar, Cala Nova, Les Tres Cales, Sant Jordi d'Alfama i Calafat; noti's, però, que l'urbanització Les Tres Cales supera la barrera del ferrocarril i s'estén en forma de llarg rectangle en direcció nord fins a les immediacions de l'antic hàbitat de Pons.

La distribució de la població calera en els disseminats no ha estat important fins l'esclat del turisme, perquè una bona part de residents censats s'han anat establint en unes zones urbanes que en origen eren de segona residència estiuenca i de cap de setmana. La construcció d'habitacles turístics va estar encoratjada per les expectatives d'atracció d'aquesta zona sobre el turisme europeu i les expectatives d'irradiació de la població urbana de l'àrea de Tarragona, Reus i Barcelona cap al sud, expansió demogràfica i geogràfica que no va arribar a les cotes esperades. La circumstància històrica de concentració de propietat sobre un vasta zona al voltant del castell de Sant Jordi en una sola família va condicionar la disposició actual sobre el territori d'aquestes tres urbanitzacions més grans, mentre que des de Les Tres Cales cap al sud-oest la propietat està bastant o molt parcel·lada des del segle passat en trossos que pertanyen, en general, als descendents de moltes famílies tradicionals caleres.

Escassament el 10 per cent de la població censada viu fora del nucli principal de la població, en urbanitzacions i disseminats fora del poble, tenint en compte que es parla aquí de població estable i no es fa referència al resident habitual de cap de setmana, ni a l'estiuejant, ni al resident durant quasi tot l'any però no censat (estudi que està per fer i que donaria una imatge més real de la població de fet de l'Ametlla de Mar)

Dintre del nucli urbà s'atenya una densitat de població molt alta (dues persones per metre quadrat!), malgrat la quantitat de vivendes desocupades a l'hivern a l'espera de ser llogades en la temporada d'estiu, com apartaments que compensen l'escassetat de places hoteleres del municipi.

Joan Rebull i Llambrich

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

Més wikis de Wikia.

Wiki aleatori