FANDOM



Copyright Aquest document té copyright. Feu-ne l'ús adequat. S'ha inclòs a Ilercavònia únicament amb finalitat informativa/divulgativa. En el cas d'una imatge hom està a l'espera de presentar-ne una versió vectorial amb llicència lliure; en el cas d'un escrit hom està a l'espera de fer-ne un buidat conceptual o una nova redacció que respecte els drets d'autor.

Refraner català de la comarca de Tortosa inaugura —en bona hora sigue dit— la sèrie d'obres catalanes que l'autor té encara inèdites esperant la providència de Déu que les cride a la llum de la publicitat.

Mentiria si negués que de totes elles, la més conreada, la més benvolguda, la que m'ha encès en l'ànima una flamerada més ardorosa d'il·lusions de proselitisme, és cabalment lo present Refraner, ànima de la Tortosa immortal i exponent eloqüentíssim del seu admirable sentit pràctic de la vida.

Yo vaig començar a saborejar-lo ara fa ben prop de coranta anys, quan de llavis de la meua mare i de la meua yaya, caien damunt del meu esperit, com rosada de primavera, aquelles dolces sentències proverbials que obrien a la meua intel·ligència les primeres perspectives normàtiques de la vida pràctica.

Quan ara, a les altures nevades del mig sigle ben complit d'edat, refresco'l record d'aquells primers passos de la meua existència, (aclaparada per la pobresa i l'adversitat, tan com bullent per les inquietuds dels ideals mig entrevistos i per les passions a punt d'esclatar), i dono una ullada per tot lo llarg del camí recorregut, no puc menos de fer-me creus del bé-de-Déu que van ocasionar-me aquelles dosis homeopàtiques de seny refranistic, base fonamental, humil, si's vol, però robusta i sòlida, de la meua formació posterior, intel·lectual i religiosa.

D'allavons data també la fal·lera avui entusiàstica del Folklore tortosí, però en predilecció ben destacada del seu aspecte refranístic o paremiològic.

Atres aspectes m'han pogut afalagar a temporades, però de cap, com del Refraner no n'hai fet objecte d'un cultiu més agradosament perseverant. Vet aquí per què este llibre que ara prologuejo, porta la marca de fàbrica de lo que no està fet de bot i bolesa, a cop calent i d'una tongada, sinó pas a pas i poquet a poquet, sense presses ni angúnies, com qui espigola en camp propi d'a on ningú no'l pot despatxar.

De l'abundor de l'espigolada deposen les milenars de coses noves o a penes conegudes que podrà veure'l lector a lo llarg de les planes atapides d'este Refraner.

Per a compondre'l, res útil no ha estat omès o dixat de banda. Manuscrits i obres impreses han completat molt sovint lo bagatge de la tradició oral, que, recullida de llavis moderns, cada dia va empobrint-se i degenerant més i més, gràcies a influències exòtiques i mal digerides.

La norma que presidix la citació dels Refrans presenta una ventatja a més no poder útil per a la consulta. Consistix en l'orde ideològic o sistemàtic de la matèria que en cada un prepondera. Gràcies an este procediment, és fàcil de trobar perfectament classificat qualsevol orde de idees o conceptes.

L'explicació de cada refrà és molt breu, limitada a posar en clar lo sentit literal o metafòric. Quan la matèria hu requerix, s'hi ajunta un comentari, ara històric, ara filosòfic o moral, però sense pretensions de llibre de text ni la mira posada en los savis, sinó més bé pretenent finalitats pràctiques orientadores, tot lo tortosinament que Déu m'ha donat a entendre.

Tortosinisme en tot: en lo llenguatge i en lo pensament. Enamorat de la nostra Vellúria clàssica, li reservo la màxima fidelitat, però inspirant-me en un ecleticisme ampli i comprensiu, que'm permet acullir amorosament tot lo bo modern, i atendre'm a les normes actuals del Català literari en tot allò que no atenta contra la tradició lingüística tortosina.

Respecte de l'ideologia, m'ha, guiat un criteri igualment conservador. Si la religiositat és l'ànima de l'ànima tortosina, calia que en tot predominés un criteri lo més tortosinament ortodoxe, però sense concessions a cap mena de fanatismes, ni adeleraments d'imposició pretensiosa.

La llengua en què refraneja lo nostre poble tortosi és la pròpia catalana aqui arraïlada en les mateixes fonts ibèriques que van donar-li naixença. Però mentiriem si neguessem lo tribut que més o menos conscientment paguem encara a la llengua castellana que s'infiltra, de fa molts anys, pels viaranys del Baix Aragó, que confronta en la nostra Comarca per la banda occidental.

Val a dir, en honra de la veritat, que no pocs refrans preferim dir-los en castellà, en una mena de preferència subconscient i rutinària, oblidant que'ls mateixos conceptes podríem —i deuríem— expressar-los en lo nostre llenguatge català-tortosi, que res no cal que envege a cap llengua forastera, superior com és a totes en una qualitat que cap atra no pot discutir-li: en ser lo vehícul tradicional d'expressió de la nostra nissaga, i l'única que pot fer vibrar les fibres més delicades del nostre cor.

Molt a gust confesso que hai begut lo Folklore plena l'ànima de l'emoció pairal, sentint la pàtria, la llengua, la tradició veneranda de la Vellúria com un fill l'amor de mare. En contacte en lo poble, per l'humil posició social i per inclinació d'investigador folkloriste, m'han estat familiars les poètiques contalles tradicionals, les tradicions casolanes derivades de pares a fills en cadena milenària, les típiques i castícissimes cançons populars, i tot aquell restant tresor folklorístic, quintaessència de l'esperit i del seny de la nostra nissaga, font sempre manal de poesia, de bellesa i d'amor.

Fruit de ciència i d'experiència és la present obra; però fruit assaonat per anys i més anys, en la terra verge de la tradició tortosina (no en abstraccions quimèriques), i en la pràctica diària de la. vida, tol com la viu lo poble i's respira en l'ambient. Per això, si algú'm preguntés d'a on principalment hai arreplegat lo material folklòric que aqui presento, podria respòndre-li com lo famós saineter D. Ramon de la Cruz:

« — ¿De qué libro

habéis sacado este texto?
— Del teatro de la vida
humana, que es donde leo.

»

Molt més que no pas yo, és lo poble tortosí etern, de totes les centúries passades, l'autor veritable d'este llibre. Per de prompte, tot lo bo, poètic, inspirat i substanciós que en ell s'hi trobe, al poble tortosi cal adjudicar-hu, no a mi. “Lo poble —ha escrit molt a propòsit de lo que ara dic Vergés Pauli, (en Espurnes, I-178)— és un mestre en gay saber que guanyarà sempre la flô natural, perqué la seua mussa és lo sentiment i la seua lira és lo cor”.

Este recull popular és l'exponent exacte del pensar refranístic de tot lo poble tortosi, alt i baix i de totes èpoques: de l'ignorant que repetix maquinalment, fonogràficament los ditxos dels yayos, i de l'il·lustrat i reflexiu que alcança lo perquè i l'importància trascendental del pensament que contenen. En un i atre cas, lo nostre plegó és pur com l'aigua que raja d'una font del bosc: no aigua prèviament filtrada i sotsmesa a depuració química. Com a tal aigua natural, portarà la nostra colecció refranera, a modo de sediments adquirits al seu pas pels subterranis, totes les adherències ideològiques més diverses: bones i dolentes, acceptables i repudiables, pràctiques i quimèriques.

Gràcies al criteri exposat, la nostra col·lecció és un pur fruit popular, l'imatge viva del pensar tortosi, en tota la màxima espontaneitat d'expressió, sense retocs profanadors, sense afegitons postissos, tal i com ha brotat de l'intel·ligència i del cor del nostre poble. Tota ingerència depuradora mos hauria semblat un verdader atentat contra l'ànima tortosina, i contra l'integritat del tresor paremiològic. Però, precisament perquè no és lo present un Refraner depurat o seleccionat ideològicament, cal no badar en l'ús i aprofitament de les normes de vida pràctica exposades o més u menos latents en cada refrà o adagi. Si val o no la pena de fer-ne cas, hu fa veure lo comentari que porta davall, i que mai deu dixar se de llegir, per tal de formar-ne recte criteri en tot moment, i no exposar-se a pendre'l rabe per les fulles, o creure llum de la vida lo que no és sinó fum asfixiant i cegadora.

Per un'atra banda, lo fet de ser integral la nostra col·lecció refranera comporta una utilitat extraordinària com a document complet per a conèixer l'extensió i l'intensitat del pensament tortosí, i'ls caires tots de l'òrbita en què s'ha mogut a través de les centúries, i fins i tot per a comprovar les alternatives de la volada ideològica en uns temps i uns atres, sobre tot en aquells casos en que pot determinar-se la data d'origen d'un determinat pensament refranístic.

Es de lamentar tant sols que més no haigue sigut conreat lo camp refranístic de la nostra terra pels propis investigadors comarcals que m'han precedit.

Anterior al sigle XVI no cap ne podem registrar. Mentres investigacions més afortunades no anticipen una data més llunyana, la de 1557 senyala avui per avui la del primer autor tortosí notablement benemèrit en l'especialitat paremiològica. Sense nomenar-lo, tothom endivina a Cristòfol Despuig. Ell, en efecte, és qui en los seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa se complau en refranejar a la tortosina i àdhuc en explicar l'origen i per què d'alguns refrans i ditxos més curiosos allavons en boga.

Per a trobar-ne un que pugue comparar-se-li en este aspecte, cal remontar-mos als principis dels sigle XVII: és l'aixerit i humorístic Rector de Vallfogona, lo nostre Vicens Garcia, refranejador i ditxaratxero, si n'hi ha hagut, en prosa i en vers, com que les mateixes Muses van inspirar-li, en forma de refrans tortosins, los més entonats versos del seu repertori poètic.

La seua mort ocorreguda l'any 1623, obrí un llerg i desolat parèntesi de sigles en què'l foc sagrat del nostre Refraner se manté només que en lo temple de la tradició oral, en llavis del nostre poble, mentres los escriptors comarcals se dediquen a cultivar en los camps de la jurisprudència, de l'erudició i de la poesia, i d'atres temes encara més allunyats del conreu paremiològic.

A l'inaugurar-se en 1845, lo periodisme tortosí, se posa d'actualitat un nou i eficient vehícul de la propaganda refranística.

Tots los tantejos d'ensaig venen a concretar-se i pendre formes ben destacades a principis del sigle XX, quan la prensa comarcal pot dir-se que surt definitivament de la seua menor edat.

Refrans i cançons populars se posen allavons de moda d'una manera més afectiva i literària que en les dècades anteriors. Allavons precisament comença a ser tasca fàcil espigolar bons materials sobre refranística i folk-lore en general en les planes dels nostres periòdics

Farà de bon recordar les més interessants.

Lo diumenge, 15 de Gener de 1905, va quedar oberta en lo dit Centro Excursioniste de la nostra ciutat l'exposició de targetes postals premiades en recent concurs. En moltes d'elles —informa Correo Ibérico, del 16— se contenien “cantares recogidos de nuestro rico arsenal folklórico”.

Avançant uns pocs anys més, Libertad intensifica lo cultiu i propaganda del folklore paremiològic comarcal. Cal fer justícia a Pastor i Lluís i a Joan Torner (—”Lluís de Montsià”) pels mèrits contrets en la publicació de valiosos elements folklòrics: lo primer per la seua colecció, no explicada ni comentada, de Refrans i modismes tortosins, i l'atre per les Cançons populars i per les ben nutrides llistes de refrans i dites comarcals.

L'exemple de fervorós patriotisme de La Veu de Tortosa, fundada i dirigida des de 1899 per D. Francisco Mestre i Noé; de La Veu de la Comarca (1903), per D. Joan Abril, i de Libertad (1908), per Ramon Vergés, va ser decissiu en orde a intensificar lo conreu-de la nostra llengua tortosina, i mà a mà d'ella, de la rama refranística.

Però qui més va contribuir a extendre la flamerada va ser lo meritíssim procurador i catòlic de soca i raïl, D. Joan Bte. Ferreres. Ell va fer-la arribar més a dins, al cor i a l'ànima del poble, per mig d'aquell estil seu tan castiçament pairal quan escrivia en prosa, i tan inspiradament tortosiniste quan volava en ales de la poesia.

De les seues expansions literàries-folkloristiques ne queda'l caliu encès en les publicacions catòliques locals, però en cap més que en El Radical, aquell semanariet popular que dirigit per ell des de 1910 a 1914, va portar provisions d'alegria a la llar del poble tortosí, ara recordant-li les seues glòries passades, ara instruïnt-lo en la sana doctrina, ara més que tot desentmascarant als “vivals” de la política que's preparaven lo llit ben tou del Poder, actuant de redemptors del poble en la comèdia ben pagada del sectarisme farsant. Lo mèrit d'aquella campanya de Ferreres és haver-se portat a cap precisament a fuetades de refrans i ditxos tortosins, que embadalien als lectors i'ls obrien los ulls més i m,illor que no hu haurien lograt los sermons de més campanilles.

Cal llegir número per número El Radical per a donar-se conte de l'insuperable sembradiça de bona llavor folklorística, sobretot en la secció de Bocadillos i en les Converses de Cisquet de Quaderna, (Mn. Josep Querol, Pvre.).

Que la propaganda de ditxos tortosins era'l millor vehícul de l'adoctrinament popular, hu va compendre tan bé Ferreres que res no omitia per tal de fomentar i divulgar eixa riquesa multimillonària de la nostra llengua. Mai no satisfet del tot, en lo n.º del 9 de Desembre de 1911 va obrir un Concurs, oferint un valuós premi, consistent en un quadro de la Purissima, a la millor col·lecció de refrans tortosins, “dels que s'acostumen a empleâ, des de primê de Novembre á 31 de Jinê”.

Quinze dies de temps per a presentar treballs. Al número del dia 23 anunciaven haver rebut deu col·leccions de refrans. En lo del dia 30, afirmaven ser dotze, i d'elles “la més complerta” la que en lo títul de Refrans casolans va presentar donya Dolores Vergés de Escardó, de les Ferreries, que va emportar-se'l premi. Un accèsit va ser concedit al veí de les Roquetes, don Francisco Carbó i Cristòfol. Los 74 refrans de la col·lecció premiada van ser publicats en lo mateix número del dia 30.

L'empenta i l'exemple del meritíssim senyor Ferreres van contribuir a mantindre l'ambient propici al foment de la nostra refranística. Així, extrany no és que'ls periòdics locals se sentiguessen, contagiats del qu'ell solia dir microbi refraner.

Cal fer justícia al diari catòlic El Restaurador, (tan benvolgut del senyor Ferreres), atorgant-li la pauma entre'ls que més van atïar lo caliu dels refrans pairals. A tot lo llerg de la seua col·lecció són de veure aduïts i divulgats los ditxos més expressius, inclús los meteorològics, i adoptat, ademés, lo procediment dels concursos, com un dels més pràctics per a mantindre viva i fresca la tradició.

En lo seu n.º del 17 de Maig de 1916, anunciava tindre'n un en projecte per al pròxim mes de Juny, a fi de premiar la més completa col·lecció de “refranes y dichos populares de nuestra tierra”. Hereus d'eixe fervent tortosinisme folklòric hu han sigut casibé tots los periòdics tortosins posteriors, sobre tot Correo de Tortosa, Heraldo de Tortosa, lo diari catalaniste Ara, malanguanyadament suspès lo 5 de Juliol de l'any 1936, la revista mensual La Zuda, que tant i tant va conrear lo camp de les tradicions tortosines, com ho fa ara sovint l'encara militant Vida Tortosina, quan sap sobreposar-se a les rancúnies i mires partidistes.

Més que en les fulles volanderes dels periòdics locals, la refranística s'ha soplujat en les obres dels nostres autors més castiços; en los Col·loquis, de Despuig (1557); en lo Parnàs, del nostre Vicens Garcia, rector de Vallfogona († 1623) ; en Giripigues tortosines (1916) y en Folklore dels fenòmens atmosfèrics (1918) de Francisco Mestre i Noé; en Espurnes de la llar (1909 i segs.) de Vergés Pauli; en Recordances, de Josep Vergés, (1925); en Del Folklore tortosí (1935), de Joan Moreira, i en les innumerables seues peces teatrals.

L'últim lloc de les aportacions paremiològiques l'ocupa la meua modestíssima en la present obra registrada. Com més amunt dixo insinuat, la dèria refranistica ha belluguejat pel meu cervell des de la meua infantesa, però ans de 1927 apenes havia publicat res de la llarga espigolada, si s'exceptuen algunes lleugeres sembrades a El Radical, sobretot en los anys 1911 i 1912.

A Unión Patriótica és a on vaig atrevir-me a donar un tast del meu Refraner comentat, durant casi tot l'any de 1927, baix los títuls generals, ara de Glosari tortosí-comarcal, ara de Criteri Tortosí, i'l particular de Ideari de la vida pràctica. La llista molt sovint comentada de ditxos i refrans que coronava cada article, des de'l n.º de 15 de Giner, va fer-se cada dia més copiosa i interessant, i hu hauria estat incomparablement més si a mitan Novembre d'aquell any, circunstàncies doloroses no haguessen reclamat a un atre camp les menes activitats.

Quan Déu ha volgut, ha tocat l'hora de publicar este treball. Gràcies li sigueu dades, i Ell vulgue premiar ben premiada la gentil generositat d'En Xavier Bau, que ha fet possible eixe deler del meu cor i dels meus ideals tortosinistes.

Com que's tracta d'un llibre de Folklore, que del poble tortosí ve i al poble tortosí va, m'hai cregut obligat a no emplear atre llenguatge que'l català de Tortosa, i a no unificar-ne l'ortografia a expenses del nostre caire dialectal dins de la gran llengua catalana. Sospito que no a tots complaurà esta manera meua de veure; però sigue quína sigue l'opinió dels contradictors, los prego que tinguen per a la meua lo respecte i atenció que guardo per a la d'ells. Si en lo essencial convenim tots, ben bé pot pendre cada qual certa llibertat d'acció en les coses merament accidentals i de procediment.

Si en algun treball d'erudició està justificat l'ús de la parla comarcal tal com sona, és cabalment tractant-se de Folklore, que no pot fer atre recull sinó en estat natural. Per això no cauré en lo defecte o escrúpol d'alguns folkloristes de casa nostra d'alterar los conceptes i àdhuc les paraules quan se tracta de Folklore irreverent, poc decorós, o senzillament brut. Entenc, com el mestre folkloriste Dr. T. Carreras i Artau, que “el Folklore no dèu ésser mai corretgit baix cap pretext”. Estic així mateix de conformitat en D. Jaume Oliver sobre que “no existeix el Folklore català, perquè precisament res hi ha tan localitzat com el Folklore. Tenim, sí, a Catalunya, Folklore empordanés, urgellés, aranés, lleidetà, vallesà, tarragoní, tortosí, ets., i és precís que quan és transquiguin els elements folklòrics d'aqueixes i atres comarques de Catalunya, és comprengui, al llegir-los, de quína comarca són, tal i com ho comprenem a l'escoltar-los de boca de qualsevol individu del nostre Principat. Convé, per tant, tenir molt present, que'l Folklore recollit directament dels llavis del poble, per tal que resulti document científic, deu ésser transcrit amb tota fidelitat, però no en el català “soi-disant” literari, sinó en el dialecte català parlat a la comarca o població on és folklorisi”.

An estes normes cabalment m'hai subjectat yo en este treball, que tot quant és l'oferixo a la Tortosa present, en homenatge de veneració a la Tortosa del passat i en anticipada benvinguda a la Tortosa del pervindre. Com als tortosins avantpassats ho va ser, sigue este Refraner als d'avui i als de demà llum de l'intel·ligència, motor de la voluntat, i guia servicial pel camí de la vida pràctica, que no hu és de-bò sinó la viscuda honradament, patriòticament, fixa la mirada en Déu, però sense perdre'l contacte de les realitats imprescindibles de la terra.

¿Qué diré ara dels tresors de ciència i d'experiència que les generacions tortosines passades han acumulat en lo Refraner? ¡No'n hi ha més! Poble més assenciadament filossofador que'l nostre poble, i que millor haigue sabut condensar la seua visió de la vida en més ingeniosos refrans, està encara per a vindre al món. En dos paraules se concreten les més macisses lliçons de l'experiència. Qui's vulgue doctorar en esta assignatura, no li cal estudiar en atre llibre que en lo Refraner. ¿Sabeu per què? Pos, per que éste sol inspirar-se essencialment en l'infal·lible paraula de Déu que és la Bíblia.

Quan los nostre yayos refranegen, ¡bé prou que saben lo que's pesquen per a ensenyar les millors i més útils lliçons de la vida pràctica! Millors mestres qu'ells estan encara per a nàixer. Qui pels seus refrans se guia, mai no anirà errat de comptes. En ells està com personificat lo seny de la nostra nissaga; per ells parla i's perpetua la nostra gran Tradició milenària; en ells viu i senta càtedra la més elevada Filosofia de l'Història i del Providencialisme, quan ensenyen i posen de relleu l'intervenció de Déu en totes les coses per a guiar als particulars i als pobles pels camins de la seua santíssima Voluntat divina, tot i respectant la lliure i tantes vegades rebelada llibertat humana.

Constituixen, ademés, los refrans tortosins lo retrato autèntic i vivent del nostre poble: los seus ideals, los seus amors, les seues aversions i les seues dèries, tot lo que és i sent i pensa i estima, se reflexa en lo nostre Refraner. Aquí està'l caràcter, esperit i manera de ser i d'actuar del nostre poble: la seua psicologia, en una paraula, en res se posa millor de manifest que en los ditxos i refrans que dels llavis li broten, quan vol filosofar sobre la vida pràctica i sobre'ls anhels del seu esperit. Una vegada escoltat un refilall de refrans tortosins, dieume si hi ha poble de més seny i caletre que'l nostre. Quan té la cantadora, diu en un refrà més qu'un savi en deu llibres. Refilada de canaris, passarells i cadarneres en plena floració de Primavera són los refrans de câ nostra, mai prou admirats ni exprimits.

¡Són moltissim més encara!

Medicina provada contra desenganys del món; píndoles de llarga i noble vida cívica, com a fetes del floret de les més sanitoses herbes del nostre Port; quintaessència aromàtica de les més ufanoses flors del Maig tortosí; i a més d'això: fil d'or per al guiatge dels hòmens en la travessia del Laberinte de la vida, i far brillantíssim en la nit, fosca com una gola de llop, dels dubtes i dels apassionaments. Cada refrà sembla talment un diamant brillantíssim per al collar d'una Reina. L'or i la plata i les joies fabuloses de câ'n Xifré no valen tant com un tot-solet dels refrans tortosins, dels que hu són de casta, no de la dotzena mal contada que no lliga en les normes de seny i de religiositat del nostre poble, com a fruita podrida d'importació.

Condensada i quintaessenciada en los refrans, la Filosofia popular tortosina és de lo més idealment pràctic i assenciat que imaginar-se pugue.

A cada refrà podria aplicar-se aquella contalla tan instructiva de la India. Diu que en certa ocasió, enraonant Ammi en son fill, va dir-li: Partix pel mig una fruita d'este abre: ¿què hi veus a dins? —Alguns granets o llavoretes, va respondre'l fill. —Obri'n un d'estos granets: ¿què hi trobes? No res. —¿Res? va replicar-li'l pare; pos sàpigues que dins de cada llavoreta hi ha un abre. Cosa pareguda ocurrix en los refrans. Dins de cada un, per senzill o insignificant que semble, s'hi amaga una gran norma de vida, o un gran principi de filosofia pràctica, o una lliçó, o un desengany, o un juí quintaessenciat orientador.

Resta exhortar a tots los bons tortosins a l'aprofitament d'eixe herevatge de saviduria pràctica que en lo Refraner van dixar-mos los nostres avantpassats.

En moments de dubtes i desorientacions demanem consell als refrans, com hu fan los nostres germans de Castella:

« En tus apuros y afanes

pide consejo a los refranes”.

»

Si no hu fèiem aixi, mil vegades mo'n repenediríem:

« ¡Cuántos, cuántos dirán,

Recordando un mal trance en que se vieron:
¡Si yo hubiera sabido este refrán!

»

Preneu, germans tortosins, lo present Refraner com un bé-de-Déu de 1a nostra venerable Vellúria. Llegiu-lo i repasseu-lo a tot-hora, de dia i de nit. Poseu-lo a les mans del vostres fills, recomanant-los la seua consulta diaria.

De la cultura i patriotisme dels mestres cal esperar que compen-dran la conveniència de que'l Refraner tortosí sigue imposat en les escoles terrals com a preferent llibre de text, una vegada adepreses ben bé les beceroles.

Apendre'l de cor, poc a poc i a petites tongades diàries, seria un dels empleos més profitosos de la memòria. ¿Quin sirà l'afortunat noi tortosí que'l sabrà fil per agulla? ¿Quín premi seria suficient per a recompensar-li tal esforç? ¿Quin sirà'l dia que's farà'l Concurs del Refraner tortosí, i'n sirà celebrada la diada cada any, com a coronament del Dia de la nissaga tortosina?

La generació que l'establixque de Déu sigue beneïda, per la Santa Cinta protegida, per tots los sigles alabada i honorada.

ENRIC BAYERRI

Tortosa i Febrer de 1936.


Copyright Aquest document té copyright. Feu-ne l'ús adequat. S'ha inclòs a Ilercavònia únicament amb finalitat informativa/divulgativa. En el cas d'una imatge hom està a l'espera de presentar-ne una versió vectorial amb llicència lliure; en el cas d'un escrit hom està a l'espera de fer-ne un buidat conceptual o una nova redacció que respecte els drets d'autor.

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

Més wikis de Wikia.

Wiki aleatori